Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra mossèn Ramon Canillo llibre AINA Meritxell
Andorra mossèn Ramon Canillo llibre AINA Meritxell

Mossèn Ramon de Canillo: "Estic convençut que si no hagués escrit tot això, AINA no existiria”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

Un article setmanal entre el 1974 i el 2000 sumen en total un miler llarg. Si no és un grafòman, li falta ben poc.

La meva mestra va ser Montserrat Roig, una dona que aprofitava episodis de la seva vida per extreure’n una reflexió de validesa universal. És això, modestament, el que he intentat.

¿Per exemple?

El primer article que vaig publicar a la revista Promocions Publicitàries es titulava La missa m’avorreix, perquè la gent d’aquella època no tenia gaire tirada a escoltar el que deia el mossèn. El 8 de març sempre reflexiono sobre la situació de la dona. I quan el meu pare va complir 90 anys vaig aprofitar per escriure sobre els padrins que viuen en una residència.

¿Per què escriu?

Escriure és per a mi una teràpia: en certa ocasió el subsíndic —que acaba de publicar les memòries, precisament— em va venir a trobar perquè deia que em llegia cada setmana i m’havia trobat baix de forma. I tenia raó. Però sobretot escric perquè estimo. Estimar és comunicar. I comunicar és escriure. I estic convençut que si no hagués escrit el que he escrit, AINA no existiria, ni haurien passat per aquí 500 monitors i 20.000 nens.

L’article és un gènere des­agraït i per definició efímer: ¿per què mereixen ser rescatats de l’oblit, els seus?

Perquè toquen temes intemporals: la vida, els sentiments són els mateixos avui que fa 50 anys. Amb matisos, és clar. I jo escric sobre la vida.

Diu l’editora del llibre, Amàlia Prats, que dels seus articles se’n desprèn “una profunda fe en l’ésser humà”. Lamento dir-li que tant la història com l’actualitat el desmenteixen.

Sempre dic que qui sembra acaba recollint. I ho dic perquè n’estic convençut: una nena que venia als anys 70 amb les primeres generacions d’AINA, avui que és àvia porta la seva néta.¿Ho veus?

Mig segle a Canillo: ¿s’ho hauria imaginat mai?

Dels meus pares vaig heretar tres coses: la cultura de l’esforç, i aquí em vaig trobar gent de pagès que de treballar se’n feia un tip; segona: administrar, que no vol dir ni fer diners ni estalviar; i tercera, estimar el lloc on ets. Ho he intentat aplicar sempre.

¿No ha tingut mai la temptació de canviar d’aires?

Hi ha hagut moments de crisi, i de dubtes. És clar que sí. Però una cosa sempre l’he tingut claríssima: quan hi ha problemes, res de fugir; el toro s’ha d’agafar per les banyes.

Ha vist passar set coprínceps francesos. ¿Quin l’ha impressionat més?

Chirac: quan va visitar la casa comuna, a Canillo, tot el personal esperava en un racó i li vaig demanar de fer-s’hi una foto: amb tota la naturalitat va anar cap allà i es va fer el retrat. Es notava que havia sigut alcalde i que li agradava el contacte amb la gent.

Una figura històrica com De Gaulle devia impressionar.

I tant! Va ser el meu primer copríncep. Recordo que quan va visitar Canillo, el primer que va fer en baixar d’aquell Citroën no va ser, com tots esperàvem, saludar les autoritats sinó una mare que duia la criatura a coll.

¿I saps qui era aquell nen? Doncs no, però ara m’ho dirà.

El ministre Francesc Camp, que ja apuntava maneres.

Diuen que Giscard era un pelet tibat.

Es veu que era un admirador de Bofill, i que va demanar que el portessin a Meritxell. I que va preferir fer-la tot sol.

I dels 'seus' papes, ¿què me’n diu?

Pius XII va haver de gestionar la guerra mundial, la postguerra i el Concili, i ho va fer estupendament; em va marcar. I Joan Pau II, per la seva dèria viatgera i la preocupació per la joventut.

Hi ha qui diu que Francesc serà l’antipapa...

Bestieses: un jesuïta que s’hagi posat Francesc... és que és un tros d’home!

Les relacions amb la jerarquia eclesiàstica han sigut... ¿correctes? ¿Fluides? ¿Professionals?

Amb Martí Alanis hi va haver alguna tibantor perquè als inicis d’AINA ens vam endeutar molt i va ordenar que ho aturéssim. Vaig respondre amb un article que es deia Que l’esperit de Déu no se l’emporti, en la línia d’aquell En defensa pròpia verdaguerià. El bisbe ho va llegir i ens va deixar fer. I poc abans de morir em va escriure una carta que encara conservo: “Ho has fet molt bé, no abaixis el nivell d’exigència.” Ser sacerdot vol dir obeir. I per això vaig venir a Canillo: el bisbe —a l’època encara era Iglesias Navarri— m’ho va ordenar i jo vaig obeir.

¿Que no ho volia?

Aleshores era vicari a Organyà, i el cert és que vaig demanar que em destinessin a Fígols. Però em va enviar cap aquí.

Sense AINA, ¿hauria resistit mig segle aquí?

En un moment a mitjans dels 90, que hi va haver molts de canvis de parròquia, me’n vaig salvar perquè a més de rector de Canillo feia classe a l’Institut Espanyol, a Sant Julià: el bisbe Martí, molt sensible a la qüestió educativa, va entendre que seria molt difícil trobar un mossèn disposat a fer aquella doble jornada. El cas és que allò va ser un miracle: durant els sis anys com a professor el meu salari a l’Institut el vaig poder destinar a les obres d’AINA: un terç del rebut mensual ens el pagava Espanya!

¿Com celebraran el 40è aniversari del santuari nou de Meritxell?

Amb tres projectes que tenim molt avançats: el museu de la Bíblia, amb el miler d’exemplars d’un col·leccionista privat. El cap de Govern personalment ens ha donat el vistiplau. També li he encarregat una Missa a Natàlia Solà, i la idea és que la cantin els Petits Cantors. I per acabar, un llibre que reculli el testimoni de quaranta dels monitors que han desfilat per AINA: un per cada any del santuari. Perquè Meritxell només té sentit per la seva obra social, que és AINA.

Andorra
mossèn Ramon
Canillo
llibre
AINA
Meritxell

Compartir via

Comentaris: 2

Comentaris

Bon amic i encara millor persona. Felicidades, mossèn Ramón, por tantos años de dedicación, de escritura y de servicio. Un abrazo. Rafael
Aquest estiu passat vaig conèixer a Mn Ramon, m'hi vaig confessar i de debò que les seves paraules senzilles i plenes de sabiesa van colmar el meu esperit inquiet. En dono gràcies. Ja podeu estar ben contents amb aquest esperit seu que inunda la vall.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte