Un negoci ben estrany

La meva estrena com a bloguera va ser amb un divertimento que, alhora, volia ser un homenatge a El club dels negocis estranys, de G.K. Chesterton. Recordo que la inspiració em va arribar poc després de llegir el llibre i de visitar la pàgina web d’una dona que es dedicava a vendre als estudis de Hollywood les famoses boles de palla (tumbleweed) que rodolen, amb aquella tensió dramàtica, per les pel·lícules de l’oest. L’astuta emprenedora vivia en una zona dels Estats Units on podia disposar d’un mostrari ben abundant i afirmava que un dels seus millors clients era el Clint Eastwood. 

Li hauria d’explicar aquesta anècdota a l’Anna Riberaygua la propera vegada que passi per 
La Puça. A la fi, el llibre motivador va sortir de casa seva que, com diria el cantautor, és una mica “casa de tothom”. En algun moment de la conversa aprofitaríem per comentar la modernitat del text de Chesterton. De com proposa inventar “alguna nova i curiosa manera de fer diners” per formar part del singular club dels negocis estranys.
‒Una llibreria, ¿potser?
Ambdues riuríem. En aquests temps que corren, ja es pot qualificar de ben estrany el seu negoci. Hi ha alguna cosa de tràgica i passional, de vocacional i imprudent en això de vendre llibres. 
Per si de cas, no mencionaríem la imminent obertura de la FNAC, prevista per a l’estiu. El d’Andorra serà el 50è establiment de la marca a la península Ibèrica. Menys encara al·ludiríem a certes dades inquietants i de proximitat. Com que a Espanya cada any tanquen un centenar de llibreries tradicionals, mentre les grans cadenes no deixen de donar beneficis. D’això no en parlarem. No sigui que Wittgenstein tingui raó i el sol fet de pronunciar segons què ho faci encara més real.
A les llibreries tradicionals els passa com al teatre. En el millor dels casos estan en crisi. En el pitjor, semblen condemnades a desaparèixer. Però el meu optimisme m’impulsa a pensar que com més punts de venda, més varietat i més possibilitats perquè un llibre trobi el seu lector... “Són models de negocis diferents”, afegiria Chesterton una mica per tranquil·litzar. I tant que ho són. Models compatibles i amb necessitat d’entendre’s per conviure. 
I potser tot això m’ho vull creure perquè em resisteixo a veure tancar cap oasi cultural més. Una ciutat sense llibreries amb personalitat pròpia és com un desert on només les boles de palla amb una certa fotogènia hi transiten. Com a paisatge,  
des­olador.