"Damnatio memoriae" (2)

La setmana passada ens vam quedar sense espai per recordar altres gloriosos casos de damnatio memoriae, esport romà que consistia a esborrar el nom, la imatge i fins i tot el record dels caiguts en desgràcia. Som-hi, doncs. El més pintoresc és el de cert patracol amb pretensions enciclopèdiques que a l’hora de passar llista dels coprínceps francesos es va oblidar del nefand Pétain, de manera que entre Lebrun i De Gaulle hi ha un buit de quatre anys. Òbviament, a l’autor li semblava impropi que un col·laboracionista hagués exercit la nostra més alta magistratura i va decidir tirar pel dret: fora. ¿S’imaginen que fos tan fàcil, que poguéssim anar eliminant personatges antipàtics, odiosos o directament criminals? Tindríem una història falsejada, per no dir directament inventada, però neta com una patena. Immaculada. Anys enrere li va tocar el rebre a Miquel Mateu, el factòtum de Fhasa. Escaldes li va retirar el nom de la part alta de l’avinguda de Carlemany, des d’aleshores Pont de la Tosca. ¿El pecat de Mateu? Va ser el primer alcalde de la Barcelona franquista. Hi pensava l’altre dia mirant un sensacional No-Do del 1943, amb un ben nodrit grup de lauredians saludant amb el braç en alt l’arribada del bisbe Benlloch. ¿S’imaginen alguna llumenera proposant d’esborrar aquestes incòmodes escenes per “fer pedagogia” i demostrar que nosaltres, avui, no som franquistes? És exactament el que va fer l’autor del patracol a compte de Pétain. I el que ha fet l’ajuntament de la Seu amb la medalla de la ciutat. Eliminar un capítol de la història que els feia nosa. Suggereixo que rebusquin al llibre d’actes si la Seu també va concedir a Franco el títol de fill adoptiu. Potser torna a sonar la campana. I a esborrar, esborrar.