Festes i festetes

L’estiu sovint ve acompanyat d’un regust nostàlgic, especialment a mesura que els anys van passant. Recordo els estius de quan era petita, temps per a l’estímul, el joc i l’aventura. D’adolescent, l’estiu es va convertir en una època per a l’experimentació però en àmbits radicalment diferents dels de la infantesa. El que he mantingut invariable amb el pas del temps és el gust per les festes estiuenques. Festes majors o de barri, de dia, de nit, participant en actes tradicionals i en d’altres de caràcter més lúdic i hedonista. 

Experimentar el retorn de la festa major de la capital al centre de la vila m’ha portat a evocar l’ambient festiu que es respirava durant tot l’estiu a la meva parròquia. El calendari de l’estació estival estava marcat per les celebracions populars, s’inaugurava amb les festes del carrer de l’Obac i els últims actes de la festa del carrer Santa Anna indicaven que les vacances arribaven al final. Recordo els balls de nit a les places estretes amb els adults engrescats d’allò més per efecte de la calor, l’eufòria i la cervesa. Els infants corríem pels carrers, on eventualment no hi havia cotxes, gaudint de la transgressió que brindava l’ocasió: anar a dormir tard, beure refrescos indiscriminadament i tenir els adults distrets. Amb la festa major la cosa esdevenia més espectacular. Es multiplicaven els actes festius, es diversificaven els espais ocupant totes les places de la parròquia i, el que era infinitament més fascinant, les atraccions que es muntaven eren d’allò més vertiginoses. Es notava a l’ambient que era festa gran! Com a cloenda de l’estiu, amb una sensació entre l’entusiasme i la tràgica perspectiva de tornar aviat a l’escola, vivíem les darreres festes. No hi ha infant escaldenc que hagi viscut als 80 que no hagi disputat les mítiques curses de sacs carrer Santa Anna avall. Malgrat la pèssima habilitat motriu de què disposo, cada any hi participava tota abillada amb el mocador al coll que indicava que eren les festes del barri. Indelebles es mantenen en la memòria les caigudes durant la cursa, com la intensitat de l’olor que emanava de la sardinada popular, la qual deixava rastre al carrer durant dies. Multitud de records d’aquests actes celebrats per la gent del barri que contribuïen a la cohesió del poble, organitzats per les mateixes comunitats que l’habitaven. Recordo l’orgull de pertinença al barri, independentment de la procedència dels ciutadans, i les ganes de treballar altruísticament pel col·lectiu. Sentiment que a poc a poc es va anant dissolent per esgotament de l’organització, per la falta de relleu generacional i certa desídia institucional.

El record és com una navegació que va de port en port sense un rumb definit i sense voler m’han vingut al cap altres festes de barri que van passar pel mateix declivi i que van tenir opció de ressorgir, les festes del Cap del Carrer d’Andorra la Vella. Un col·lectiu de joves inquiets amb ganes de contribuir a la seva comunitat van organitzar-se per crear un festival cultural, que va topar amb la incomprensió dels veïns, la manca de suport de l’administració i una tendenciosa campanya de mala premsa. Una comunitat que fa seves les festes i els espais urbans, que aporta el seu talent i temps a l’altre de forma generosa, és un tresor dins les societats ja que les fa més lliures, més autònomes. 

És clar que els actes populars que envaeixen els carrers comporten inconvenients, especialment per als veïns, però de la mateixa manera que ho fa el trànsit rodat que ha ocupat els nostres carrers i el ciment i les totxanes que s’han endut el verd del centre de les parròquies. Fenòmens plenament justificats per tothom en nom del progrés. Celebro la decisió de la capital de tornar, ni que sigui pels quatre dies de festa major, la sobirania dels carrers a la gent que hi dóna vida.