I la bellesa salvarà el món

No hi ha cap lloc a la terra, ni un poble petit i remot, on la identitat de les persones de la mateixa procedència sigui totalment homogènia i fàcilment recognoscible des de lluny. Tot això són simplificacions, exageracions còmiques, acudits malèvols, tòpics fabricats pels poderosos per acaparar poder. Al món, hi ha ucraïnesos que semblen russos o bielorussos, hi ha andorrans que són indistingibles de castellans o de francesos, hi ha espanyols amb una retirada a portuguesos o marroquins.

En un lloc on una cara nova és un motiu de distracció agradable, és fàcil sentir-te benvingut si tens curiositat pels costums i les idiosincràsies locals, entens l’idioma i et fas entendre. El meu home, andorrà, se sent més feliç a la ciutat d’Iekaterinburg que jo mateixa, nascuda i crescuda als Urals. Tinc la sensació que així era com s’integraven, fa molts anys, els nouvinguts a la terra andorrana: se’ls acceptava sense més, sense que ningú es preguntés detalls precisos sobre el seu passat, sense que la seva llengua materna presentés un obstacle per a la comunicació amb la gent del poble.

La integració a Andorra avui s’assembla a la integració en una gran ciutat metropolitana, del tipus Moscou, Nova York o París. No crec que se’n pugui culpar –o bé, segons com es miri, donar el mèrit– els andorrans de soca i arrel, les dinasties amb cinc generacions a la política: nosaltres, els immigrants, els fills de la immigració treballadora, hem estat els qui hi hem importat la solitud d’una gran ciutat, barrejant-la amb les limitacions d’un lloc petit. I ara tots ens veiem tan distints que és difícil pensar què ens podria unir. Tal vegada, si deixem quatre andorrans al mig de la Xina profunda, farà l’efecte que s’assemblen com quatre germans bessons. Quan som aquí, però, hi ha qui s’identifica tant amb catalans de Catalunya que s’hi confon, d’altres s’enorgulleixen de les seves arrels angleses, filipines o iranianes. Tots som tan diversos, tan intrínsecament diferents, que la nostra identitat comuna, si hi és, el nostre esperit de la comunitat s’ha de basar en les coses que junts conservem, el patrimoni natural, espiritual, artístic.

Enguany, les Jornades europees de patrimoni –Patrimoni i comunitats– s’han dedicat a les fonts documentals. L’accés als arxius públics i privats, com el de la Casa Molines i el de l’editorial Casal i Vall, ens ajuda a tenir una visió més precisa del passat d’aquestes Valls. Ho han fet possible les persones que treballen pel coneixement, la difusió i la conservació del patrimoni que ens uneix i ens ajuda a entendre i a estimar aquest complex país que habitem. A tots vosaltres que hi dediqueu la vida, gràcies de tot cor.