Andorra és un luxe!!

Small Is Beautiful. Portava al cap fer un escrit lloant els serveis sanitaris d’Andorra i, com sempre, compartir quatre idees sense intentar descobrir les Amèriques, però és possible que descobreixis una faceta molt important d’un petit país del Pirineu. Hi ha una frase anglesa que no sé ben bé com traduir: We take it for granted (¿ho prenem com a normal, com un fet?). I tenim per granted tantíssimes coses que no valorem, tantes i tantes i tantes. Que podem caminar, podem menjar, podem veure-hi, podem pensar, podem sentir-hi i un etcètera llarguíssim. No ho valorem, és el més normal del món. Però, amics, quan es perden deixen d’ésser normals. Un exemple que ve al cas. Només valorem la salut quan la perdem. Puc parlar en primera persona. Escric això amb la cama trencada, immobilitzat...Una conductora distreta me la va trencar. I quina falta que em fa!! Quina importància que té!! Se m’ha parat la vida.

Tenia un títol in mente: Le bien ne fais pas du bruit... per lloar la tasca callada de tantes i tantes persones que estan al servei dels malalts. Gent dedicada, preparada, i en especial les infermeres i infermers, que no fan soroll però fan molt du bien. Ho estic vivint jo, ho viu la meva cama. M’admira la seva entrega, la seva competència i la seva amabilitat. ¿En som conscients? És un luxe, que com una joia preciosa s’ha de conservar. He pensat que l’escrit s’havia d’encapçalar com ho he fet. Andorra és un luxe de primera magnitud. Com les trobaríem a faltar si no hi fossin o el seu nivell fos inferior!

I en tenim tants, de luxes, que em manca espai per valorar-los. Pensem en el cel blau, en els pics nevats, en els boscos i prats, en les aigües que els reguen, en aquesta natura generosa. ¿I la seguretat? No ho digueu pas a ningú, però si no tanco la porta amb clau, a la nit dormo tranquil. Pensem en el que li ha passat a Saragossa a Iván Ramírez, un dels nostres millors atletes. M’explica la meva fisioterapeuta –excel·lent, per cert– que va estudiar cinc anys a Barcelona i que anava esporuguida. L’àvia l’anava a buscar al metro cada dia. Comentava: “Quines ganes de tornar a Andorra!!” I respirar tranquil·la. ¿I l’educació? Multilingüe i plural. ¿I la llibertat? Si ets un ciutadà normal no has de témer que et truquin a la porta a mitja nit... ¿I les instal·lacions esportives? I tot això ho donem per descomptat, per granted. Luxes i més luxes. Que quedi clar que no tot és perfecte. La imperfecció és inevitable. A on hi ha llum també hi ha ombres. Mirem, però, la llum.

Quan penso en aquest país em surten dos paraules sinònimes: excel·lència (de excellere, “sobresortir”) i eminent (de ex minare, “sobrepujar”). Andorra té tots els elements per assolir l’eminència i l’excel·lència sense fer soroll, humilment, sense arrogància.

Aquests mots són els que ressonen en els temples de la cultura: Cambridge, Oxford, Harvard, el MIT... Floten en l’aire, es respiren, inspiren els acadèmics i els estudiants. És com un caldo de cultiu d’on surten gegants del pensament i del saber. En el meu peregrinar per aquest món ho he constatat, quasi ho he percebut físicament. Flota en l’atmosfera, és com una força silenciosa que enlaira aquests reductes del saber per sobre de la mediocritat del món. He pensat –somiat– en una Andorra amb clíniques, escoles, laboratoris especialitzats marcats per l’excel·lència. Novament la pregunta: ¿som conscients de les nostres possibilitats? ¿No hauria d’ésser un objectiu per al Govern i la societat civil? Somiar, mirar amunt, per sobre dels interessos partidistes. Tot un repte. Tenim el diamant en brut i cal polir-lo.

I tornem al sistema sanitari andorrà, que ha assolit un nivell molt alt. És el resultat de l’esforç i visió de la nostra societat. Tots tenim cobertura sanitària, cosa que també donem per descomptada. A la petita Andorra un malalt té un nom, en altres llocs té un número. L’hospital té una dimensió humana i un tracte també personal. Quin privilegi!! Sabem com funcionen els macrohospitals. ¿Ho valorem? Personalment he viscut casos de malalts a Àfrica, Sud-amèrica (i multitud de països, incloent-hi els grans EUA) que en cas de malaltia greu només tenien dos opcions: morir o pagar. I en moren a milions perquè són pobres i no poden pagar. La nostra cobertura sanitària és una excepció. Només a l’abast d’un nombre petitíssim de països. Quin drama deixar morir un pare o un fill a les portes d’un hospital perquè no es pot pagar. Així de cru, així de real. ¿Què li dius a un africà que et ve i t’explica que té un fill petit amb apendicitis i que si no s’opera es mor?

Aquí ve el meu crit, el meu clam, la meva denúncia. Amics, si no es fa res aquesta atenció sanitària s’acabarà inevitablement. No és sostenible. Dintre de les estructures i prioritats de la nostra societat, no hi cap. La degradació generalitzada és evident. Retallades i més retallades per minorar la despesa, que es tradueixen necessàriament en un empobriment del servei i de les prestacions. ¿Hem de quedar-nos amb els braços plegats i la boca callada?

Precisament, mentre estic escrivint llegeixo que hi ha una manifestació silenciosa davant de l’hospital d’Igualada. Ha mort un home de 26 anys víctima d’una peritonitis. Millor dit, víctima de la incompetència. Va anar tres vegades a l’hospital i el van enviar a casa. No en sé els detalls. Imagino que li van prescriure alguna mena de calmant. Resulta que tenia una apendicitis aguda que no es va diagnosticar. Peritonitis i mort. El poble està indignat... ¿Què es farà? Penso que poca cosa i s’oblidarà i tot seguirà igual.

Al mateix temps veig una notícia que ve al cas. A l’Institut Karolinska d’Estocolm ha explotat un gran escàndol. Un cirurgià eminent, que va estar un parell d’anys al Clínic de Barcelona i es va fer famós per haver fet, en aquest hospital, el primer trasplantament de tràquea del món, va cometre i amagar alguns errors, que un periodista va descobrir. Fou acusat d’homicidi involuntari (dos morts) i acomiadat juntament amb el director de l’Institut i l’exdirectora que l’havia contractat. Va dimitir la junta directora i tots els membres del consell d’administració i dos caps de servei. Aquest hospital és el que dóna els premis Nobel de medicina. A Suècia, la ministra d’Educació va dimitir perquè en un control d’alcoholèmia vorejava el límit. En el nostre entorn no dimiteix ningú, ni crida ningú, ni protesta ningú, el ramat segueix pasturant i mirant a terra, mentre l’enganyen i l’exploten. Numerus stultorum infinitus est. M’agradaria saber quina repercussió ha tingut la mort a Igualada: ¿dimitits, processats?

Siguem conscients del que tenim, valorem-ho, agraïm-ho i defensem-ho aferrissadament. Que no es perdi. Acabo dient que estic molt agraït als nostres traumatòlegs i les nostres infermeres i repeteixo una vegada més: ANDORRA, QUIN LUXE!!