Andorra, país d’acollida

El meu padrí m’ha dit en més d’una ocasió que una de les coses que el van enamorar del nostre país quan va emigrar cap aquí va ser l’hospitalitat dels andorrans. Tot i que m’agradaria pensar que això és així, el que vaig viure l’altre dia m’ha fet posar en dubte que aquesta sigui una característica inherent nostra.

Passejant per Andorra la Vella amb la meva germana petita vam topar amb dos policies uniformats que els demanaven a uns joves la documentació. La parella, que duia rastes i tenia un aspecte políticament incorrecte, estaven acompanyats per un gos i carregaven amb ells dues motxilles de muntanya. Feia estona que seien en un dels laterals de l’avinguda Meritxell sense molestar a ningú, sense fumar ni sense fer res que cridés l’atenció. Quan els agents s’hi van acostar i els van obligar a aixecar-se, la meva germana em demanà que què havien fet. A mi no se’m va ocórrer cap altra resposta que dir-li: ser on no toca i quan no toca. Em penso que aquesta resposta no li va servir per aclarir quin era el problema. Ni si realment allò era un problema. Més que l’aspecte d’aquells dos joves, el que em cridà l’atenció va ser el to altiu i condescendent de l’agent de policia que els demanava la documentació, amb un posat xulesc i impertinent, propi d’algú que creu estar per sobre del seu interlocutor. Aquella situació em va posar en alerta i em va incomodar força.

Jo creia que allò havia acabat i després d’uns minuts ja no vaig pensar-hi més. Però al cap d’una hora, aproximadament, quan feia via cap a la Seu per anar a una reunió, em vaig trobar els dos joves acompanyats pels policies a la frontera. Aquell era el final de la seva estada a Andorra. Una estada que imagino que no recordaran de forma agradable. Possiblement els agents complien ordres de més amunt i, satisfets, netejaven el nostre país de persones no desitjades com aquelles que donen mala imatge i que trenquen amb l’harmonia i la pulcritud de l’esplendorosa avinguda Meritxell.

Veure coses com aquestes és el que em porta a creure que vivim en un país poc civilitzat i als antípodes d’un país solidari, integrador i tolerant. Que em porta a pensar que malauradament encara vivim en un país ancorat en el temps i que percep la realitat de forma distorsionada. Com a andorrà, em sento avergonyit que encara ara hàgim de fer fora determinades persones basant-nos en judicis de valor i de veure que es tracta amb menyspreu els nostres visitants. Imagino que, com jo, hi ha molts andorrans que no s’identifiquen amb aqueta forma d’actuar ni de pensar, i que tenen l’esperança que un dia o altre puguem revertir aquest tipus de conductes per recuperar aquella imatge de ciutadans hospitalaris que va encisar el meu padrí.