El Govern de la sacarina

Aquests dies es torna a parlar d’Europa, ja m’agrada, ja que la pedagogia sobre l’acord d’associació és una de les assignatures pendents d’aquest Govern de cara al conjunt de les persones del país. Bé, de fet no es fa pedagogia, l’únic que es fa és parlar, des del Govern, en signe positiu (quan no sempre ho és) de l’eventual i hipotètic acord d’associació.

La tècnica que utilitza aquest Govern és anar edulcorant el missatge i ens fa empassar les males notícies com si fossin bones, buscant el moment en què els receptors de la notícia estan o estem en la millor predisposició per rebre-la, o bé despistats amb altres assumptes o cortines de fum. Hem d’aconseguir que les notícies siguin bones de veritat i poder mirar al futur amb il·lusió.

Com ja he plantejat en algun article anterior, ¿tindrem veu i vot en algun organisme decisiu? ¿O se’ns relegarà a la tercera divisió regional amb molts deures a fer i ens exigiran col·laboració cega en qualsevol dictamen surrealista fet per als jugadors de la primera divisió internacional?

Si hem d’avançar en aquest procés d’associació, cal transformar els acords actuals i vigents en diferents beneficis, bé siguin econòmics, socials o culturals, i ara no està gens clar que sigui així, només sembla que ens desmantellaran allò que tenim.

Europa entén el seu mercat interior amb quatre llibertats que no són compatibles amb les nostres línies vermelles; en concret, la que ens ocupa avui és la lliure circulació de mercaderies.

Començo per mencionar que el pacte d’Estat emmarcava aquest procés d’acostament amb unes línies vermelles que teòricament eren claríssimes i que no es podien traspassar, i en vull destacar una, el manteniment de l’actual acord duaner que tenim en vigor.

Així, pel que es refereix a la lliure circulació de mercaderies, actualment a Andorra tenim en vigor un acord duaner amb Europa que manté al marge els productes agrícoles (quan es parla de l’1 al 24 es parla dels productes agrícoles, incloent-hi l’alcohol i el tabac) i que també permet que els turistes s’emportin per la duana 900 euros en mercaderies que compren a les botigues del país, fet que es coneix com les franquícies comercials o duaneres. El manteniment d’aquest acord és vital pel que suposa per al conjunt de l’economia del país, i per no aprofundir-hi només vull mencionar que s’ingressen més de 100.000.000 d’euros en concepte d’impostos sobre el tabac, que majoritàriament paguen els turistes, i que això ajuda a la supervivència del sector primari. Així mateix, no perdem de vista, perquè encara és més important per a l’Andorra que coneixem, la vital importància que tenen les franquícies duaneres, que permeten que els milions de turistes que ens visiten alimentin una estructura comercial, turística i de tota mena de serveis que genera milers de llocs de treball, molts milers.

Doncs bé, el manteniment d’aquest acord duaner, que s’entenia com a línia vermella, avui pel Govern ja no és ni rosa claret. Repassem, i fem memòria, com el Govern ens ha anat dosificant i edulcorant la mala notícia: durant la campanya de les eleccions era intocable; l’any passat vam saber que de la lliure circulació de mercaderies se n’havia de parlar; després ja ens van dir que l’acord duaner com a tal havia de des­aparèixer i integrar-se en un acord d’associació, i aquests últims dies ja se’ns diu que en els productes agrícoles haurem de fer alguna renúncia i que el tabac mereix un capítol a part. I atenció, el Servei d’Acció Exterior de la UE ja ens ha deixat clar que podem parlar de les clàusules tran­sitòries que vulguem, però que tot té un punt final.

Pel que fa a les franquícies duaneres, tres quarts del mateix, i ara es diu que és una qüestió a discutir i que s’han de fer propostes... ¿Volen una proposta? Ja en faig una: mantenir el que preveu l’acord duaner i, ¿per què no?, augmentar-ho! Està clar que això no serà possible. Estar oberts a escoltar propostes vol dir que la situació actual no la volen i que hem d’estar disposats a fer concessions i, temps al temps, veurem com el Govern ens ho va endolcint perquè ens ho empassem per capítols i amb molta sacarina. Però, si no fem que canviïn les coses, lamentablement les fran­quícies acabaran sent reduïdes. ¿Per què no mantenim l’acord duaner en vigor? ¿Per què Mònaco sí que el manté? ¿Per què els altres acords que té Andorra amb Europa no s’han de retocar i aquest sí?

Així que ens descuidem tindrem una data límit en aquest camí d’accés al mercat intern europeu, de què tothom parla però que pocs quantifiquen (i el primer de no fer-ho és aquest Govern), una data límit en què deixarem de recaptar diners dels impostos especials, i en què les franquícies de les quals viu el comerç i per tant més de mig Andorra aniran des­apareixent. Mentre es parla que Andorra s’ha d’obrir i diversificar, de moment aquest Govern no té un full de ruta sobre quin és el camí que ha d’agafar el teixit econòmic i social del país. La inversió estrangera només és una declaració d’intencions per part del Govern, però fa anys que en parlem i els resultats són minsos.

Recordem la situació econòmica de l’Estat. Aquest Govern ens té acostumats a presentar pressupostos deficitaris, i hem de rascar de les societats públiques com Andorra Telecom per tapar el dèficit. ¿Què passarà quan ja no s’ingressin més de 30 milions d’euros en concepte de roaming? ¿Què passarà quan ja no ingressem 100 milions d’euros en concepte d’impostos sobre el tabac? Que per cert són el doble del que s’ingressa en concepte d’impost de societats i d’IRPF junts! ¿Què passarà quan caiguin els 40.000.000 d’euros en concepte d’impostos especials perquè venen menys turistes i ja no s’omplen milers de dipòsits? ¿Quina serà la recaptació impositiva sobre un teixit empresarial que veurà reduït el seu mercat? ¿Com afectarà els llocs de treball? ¿Què passarà si Andorra deixa de tenir atractiu comercial perquè els turistes ja no poden passar per la duana les mercaderies que adquireixen al país? ¿Quantes botigues i establiments tancaran? ¿Quant baixarà la ocupació hotelera? ¿Com es reduirà el consum intern de tota mena de productes i serveis?

Estaria bé, doncs, que aquest Govern ens respongués a aquestes preguntes o simplement ens expliqués l’estratègia de negociació i quina és l’Andorra que ells visualitzen. ¿Quins canvis haurem de fer? ¿En què canviarà la nostra vida?

Aquest Govern no tindrà més remei que apujar els tipus impositius i augmentar la pressió fiscal fins a nivells insuportables. L’encaix amb Europa en els termes que a poc a poc ens fa empassar amb edulcorants el Govern requereix urgentment una anàlisi econòmica i social profunda de la nostra Andorra, que permeti replantejar la sostenibilitat de l’Estat i assentar les bases per a la nova economia i la nova realitat social.

Durant moltes generacions s’ha forjat una realitat, una opció de vida real, de supervivència i de model social. Millorable, criticable i fins i tot envejable. Aquesta realitat ens ha portat a saber fer el que fem, a ser com som, a ser el que som i a plantejar el futur amb il·lusió, amb expectativa, amb cert optimisme, amb solidaritat, amb reconeixement dels que ens han precedit i amb agraïment; no ho engeguem tot a rodar.

Europa sí, en acords de benefici mutu. Si hi hem de deixar plomes, com a mínim que tinguem opcions reals i assumibles de supervivència. La societat andorrana ha sabut vèncer sempre qualsevol obstacle que ha dificultat el bé col·lectiu, perquè per sobre de les persones tenim l’Estat, i aquest és el que hem de salvar. Europa sí, sense la pressa d’aquells que han d’edulcorar la veritat per poder reorientar l’opinió pública convertint en bones les males notícies de fora, perquè les de casa ja són massa dolentes.

S’ha de fer una aposta decidida per les polítiques en les quals creiem com a punts de partida per a la diversificació econòmica, i cal destinar més recursos però sobretot més passió a fer-la realitat i convertir-ho en una política transversal que ha d’afectar molts departaments de l’administració. Mentre qui governa no és capaç d’equilibrar la sostenibilitat econòmica de l’Estat i tampoc obre horitzons per a noves oportunitats, l’obertura a Europa només fa que posar en perill els sectors tradicionals dels quals tots vivim i que tendiran a menys, i posa de manifest l’absència total d’un model econòmic que permeti fer una transició plàcida. Centrem el debat en la realitat de casa nostra. Cal reequilibrar les despeses i els ingressos de forma urgent, i sobretot per l’escenari incert que tenim a l’horitzó proper. Cal adaptar moltes coses als nous temps: formació, capacitació, i probablement reconduir serveis i oportunitats. Apostem per la nostra gent i les noves oportunitats, hem d’explorar-les i decidir cap a on volem anar, no hem de deixar que ens hi porti el corrent del riu. Andorra s’ho val.