El so Andorra

El so Andorra no existeix. No vull ser polèmic amb aquesta asseveració, però és el que penso.

Aquesta tardor ha sortit el darrer número de la revista Portella, l’onzè de la publicació, i l’han dedicat, si més no una bona part de l’exemplar, al moment musical que vivim a les nostres contrades. Realment bo, segons molts, jo mateix inclòs, però reiteraré el que he dit en moltíssimes ocasions, much ado about nothing, és a dir, molt soroll per no res. És un recull, amb algunes mancances, com una foto d’uns autèntics trepitjaescenaris del país, la Velvet Blues Band.

És evident i notori que l’ambient musical a Andorra és espectacular; hi ha nombroses bandes, molt talent, músics amb el coratge suficient per intentar sortir del país i d’altres que han trobat dintre de les fronteres la seva zona de confort. ¿Però la música en viu gaudeix de bona salut al Principat? No. Sé que sóc molt pesat amb el tema, però cal esperonar els empresaris que tenen locals que programin música en viu, esperonar i ajudar econòmicament, és clar. Qualsevol que faci una aposta per la cultura del país es mereix una empenta (endavant, no al precipici).

Fa vuit anys l’Associació de Músics d’Andorra, associació que ara tinc l’honor i la responsabilitat de presidir, va fer un catàleg de músics, un recull del moment que vivíem en aquella època, una instantània. En aquells temps ja hi havia moltes de les bandes que ara respiren per aquests paratges, i aquell catàleg va servir per arribar a aquest moment en el qual som ara, amb un col·lectiu unit i amb força per superar entrebancs.

I tornant al títol de l’article d’avui, en aquells temps sí que es respirava una certa flaire d’un so Andorra, el so de la roca, del fred, l’aspror del nostre entorn. Andorra es va convertir en el bressol de moltes bandes d’estil metal. La influència de Persefone era clara, i van sortir grups molt bons rere la seva estela. Però el nostre país no va ser capaç de veure-ho, d’absorbir-ho, de pair-ho i potenciar-ho. Aquella ha estat la vegada que hem estat més propers a tenir un so autòcton o, si més no, un corrent propi dins d’un gènere.

Sigui com sigui, ara mateix hi ha molts grups, i cada cop més músics amb producció pròpia, essencial per tenir un so autòcton, però hem d’estar alerta per si mai torna a passar una cosa com aquesta. Els ulls ben oberts per si comencen a aparèixer grups d’adolescents amb certa tirada per cert estil concret, i donar-los un cop de mà anant als seus concerts i comprant les seves samarretes i maquetes.

Vull agrair públicament –en privat ja ho he fet– als autors d’aquest quadern, la Yasmina Canedo i l’Eduard Comellas, la grandíssima feina que han fet, i al Toni Farrero i tot el col·lectiu Portella que hagin pensat en nosaltres i ens hagin fet aquest regal.