No em llegiu: és un experiment

Em costa molt trobar el tema sobre el qual redactar l’article d’aquest mes. M’envaeix allò que anomenen l’angoixa de la pàgina en blanc. No m’havia passat mai i de veritat que és un xic angoixant no saber ni tan sols la idea principal. ¿On són aquell munt d’idees que em vénen al cap en qualsevol moment per fer l’article del BonDia? ¿On s’han amagat? No ho sé, però es deuen haver posat d’acord totes elles per desaparèixer al mateix temps. Aixeco els ulls de la pantalla de l’ordinador per fixar-los en la pantalla del televisor. Les imatges sense so del programa que fan en aquest moment (no diré quin és per vergonya…, només diré que és de Telecinco i són les 19 hores…) m’inspiren estranyament i decideixo començar a escriure allò que em vingui. Idees segurament inconnexes, però ja és alguna cosa.

Em ve al cap que l’univers és meravellós i que quan mires els estels de fet els estàs veient en diferit. La seva llum viatja prou lenta fins a nosaltres per veure’ls tal com són en el moment en què els mirem. Sempre queden bocabadats els meus alumnes, quan els ho explico. Jo també encara m’hi quedo.

Continua aquell programa de la tele. Els moviments esperpèntics dels seus protagonistes m’han cridat l’atenció; tinc visualment les dues pantalles en perspectiva, l’una darrere de l’altra. Parlant de darrere, em ve al cap ara aquella frase que s’ha convertit en tota una màxima, aquella que parla d’un arbre que amaga tot el bosc del seu darrere. I és cert, de vegades, allò a què atorguem la més gran importància resulta no tenir-ne tanta quan veiem que hi ha coses més rellevants; només hem d’aixecar el nas i mirar més enllà.

Aixeco ara el nas. Fan anuncis. Torno al meu bosc… Em ve al cap que no estic sent sincer amb vosaltres, lectors. Tinc una altra pantalla encesa a la meva esquerra. Les noves tecnologies permeten estar amb una persona que voldries més a prop però que és un xic lluny. Em mira de reüll, em demana si ja he trobat tema, em proposa temes dels quals no puc parlar (Déu me’n guard!), i d’altres dels quals sí que podria però ara no m’inspiren gens ni mica… Llegeix. Jo em barallo amb la inspiració, que continua sense arribar… ¿M’hi hauré de resignar?

I una altra pantalla, la del mòbil (i continuem amb la cota de neu pels núvols; diuen que aquest vespre o demà, potser…), amb missatges instantanis o notificacions de les xarxes socials que van il·luminant aquests centímetres quadrats que si, per mala sort, oblidem a casa al matí som capaços de fer mitja volta per anar a buscar-los. Ja no som res sense aquest curiós i contradictori aparell que es va crear per “apropar” les persones i que tot sovint les allunya, encara que estiguin al voltant d’una mateixa taula. Ostres! Això seria un bon tema per a l’article! ¿Les muses tornen a visitar-me? A bones hores. Ara que quasi arribo al límit de caràcters que m’ha fixat l’Andrés del BonDia. Però me’l guardo.

Acabo de recordar Donald Trump i que vaig mencionar-lo en l’article anterior. Encara no havia guanyat les eleccions. ¿Què en penses, tu, Rossend? ¿Què voleu que us digui? Crec en la democràcia i unes eleccions són unes eleccions. L’ha votat legítimament el poble nord-americà, ¿oi? Doncs tenen el que volen i ja està. M’és igual si ha rebut més vots populars la Hillary, és el seu sistema electoral. Deu ser que el que tenim aquí és gaire representatiu! La llàstima és que Mr. Trump manarà fins i tot fora del seu país; és el que té ser president dels Estats Units… Ep, un altre tema. Me’l guardo també mentre continuen mirant-me de reüll des de l’altra pantalla…

Però, ¿quant dura el Sálvame? ¿Tota la tarda? ¿I no es cansen, aquesta gent? Vaja… se m’ha escapat el nom del programa. Al meu entendre, un programa d’una qualitat televisiva inexistent i que voreja l’ofensa als valors intrínsecs de l’ésser humà. Però un respecte malgrat tot. Hi ha gent que el mira i per alguna cosa deu ser.

I continua sense venir-me la inspiració de veritat… Ai calla, tu! Que surt la Pantoja…