Albert Villaró: “D’agents que compraven i venien dossiers n’hi ha hagut; això és un fet”

La Conjectura no apareix, i encara de perfil, fins a la pàgina 168. ¿Li agrada allargar-ho, fer-ho durar?

Cada novel·la té el seu tempo, les coses s’han de mastegar, s’ha d’anar preparant el terreny. Però tot això, d’una forma inconscient, perquè quan començo mai no sé què és el que passarà.

Dedueixo doncs que escriu sense guió ni escaleta ni res.

Així és. Normalment a partir d’una imatge, un element que pot ser més o menys vague.

¿Quin va ser, en el cas de 'La Bíblia...'?

El títol de treball, que era La conjectura Valdambrini. No sabia ni en què consistiria. Però m’agradava com sonava.

I sosito que no va triar Valdambrini a l’atzar.

En absolut: és un guitarrista del Barroc italià. En una llista de correu que tinc -de llaüts i coses així- hi havia un subjecte que es deia així: La conjectura Valdambrini. I a partir d’aquí surt tot.

Ja que en parlem: ¿no era més eficaç, com a títol, 'La conjectura' que no 'La Bíblia'?

La Bíblia andorrana és més amable, potser més... vendible i tot. L'altre és més difícil, més espès.

L’oficial Boix va de xaiet però li hem comptat unes quantes aventures: l’Alícia, la Mai, la Madeleine i ara -atenció, espòiler- la Canòlic. Està fet un seductor, aquest noi.

És un home d’aviu, sense lligams. Li agrada viure i li agraden les dones; intenta superar aquella pena inicial, cada vegada està més... diluïda. És una manera de demostrar-se ell mateix que ho ha superat.

La Mònica, pobreta, ja quasi ni surt: ¿more’t, Anton, que el que es queda ja es compon?

La vida continua, d’aquell accident han passat molts anys i a l’Andreu li han passat moltes coses. Afortunadament.

No és per criticar, però a banda dels trets trets incials amb què pelen al pobre Víctor, no hi torna a haver acció fins a la pàgina 188.

Sí que hi ha acció, el que passa és que no és violenta. Però és que el Boix és un personatge pacífic, reflexiu...

Això sí: té més de Maigret que de Marlowe.

Passen coses: la investigació avança, s’obren noves trames, s’estiren fils... Però l’acció per l’acció tampoc no té gaire sentit.

A 'L’escala del dolor' sonava 'Quelqu’un m’a dit'; a la Bíblia...', la 'Pasacagli'a de Biber: triïn una.

La Pasacaglia: un monument. I encara més la Xacona de Bach, de Blau de Prússia. Però atenció, que Qualqu’un m’a dit és una cançó molt ben construïda. Però molt.

Boix ha perdut part de l’aire existencial de les primeres entregues: ¿hi té la paternitat res a veure?

I tant: la paternitat et canvia, et converteix en un home més conservador, menys egocèntric i més receptiu. I més responsable, és clar. És un fet que vius amb moltíssima intensitat i que és natural que et serveix com a material narratiu.

Segon espòiler: ¿vostè deixaria la seva filla sota la custòdia d’uns gendarmes que no coneix de res?

Dubto que mai em trobi en la tessitura que un sicari com l’Arenas em busqui les pessigollles.

Cameos: la directora de l’Arxiu -es diu Susanna- i el vident Dimitri. Quina mala idea, això de fer sortir el tal Dimitri del despatx del cap de Govern just en el moment que Boix hi entra...

Si Pujol tenia la seva Adelina, ¿per què no?

¿Existeix a l’Obac un Telèfon Vermell amb fil directe amb Madrid?

No ho sé. Ho vaig llegir al diari.

Aquesta mena de família 'sui generis' que el Boix ha muntat amb l’Alícia i que -ho diu vostè- no arriba ni a un 'living apart together'... ¿té futur?

Suposo, En qualsevol cas, l’Alícia és la mare de la criatura...

Descriu una Andorra plena d’espies i conspiradors: ni el Berlín de Le Carré a la guerra freda: ¿se li ha anat la mà?

Crec que d’haver-ne, n’hi ha; això és evident. El que no sé és quants. Però que aquí s’han comprat i venut dossiers és un fet.

La part espanyola de l’elenc fa tuf de Varón Dandy i de franquisme: ¿pelet tendenciós, potser?

Em surt així des d’Els ambaixadors: un esperit que no en diria ranci sinó... castís.

Descriu els banquers natius com a “suïssos meridionals, elegants, discrets i amb una punta de joie de vivre”. I diu que no els agraden “ni els criminals, ni els puteros ni els narcotraficants”. ¿Segur? Perquè ara em ve al cap no sé què d'uns veneçolans...

M’ho imagino, que serà així. Però no he fet un treball de camp per documentar-me. No he parlat amb banquers. Ni amb bancaris.

Al Boix li fa beure Black Bush; no sé per què el feia més de Jameson.

El Black Bush és per a les ocasions especials. I per a les molt, però molt especials, el Midleton. Però no et pensis que en sóc un especialista: ho sé de tafanejar a la cava Benito.

Amb la mà al cor: ¿va robar mai una cinta de casset al Prisunic, ni que fos de Creedence Clearwater?

No he tingut mai el valor de robar res. Ni un llibre.

“A Andorra impera la llei dels dos graus de separació”: això, ¿és bo o és dolent?

En la meva opinió, bo. I és exacte: si ho apliques, sempre trobaràs algú que coneix algú quer tu coneixes. Això no passa enlloc més. Sensacional.

Llenguatge: ¿alguna topada amb els correctors, per colar-hi detindre, donques, fondo, escarràs i altres terms més o menys idiosincràtics?

L’única vegada que m’han consultat una qüestió lèxica és per aquest gir tan d’aquí, “¿has nat a tal lloc, tornar?” Me’l van corregir i vaig haver d‘al·legar que era la manera andorrana genuïna. I va passar.

Ja que comença la novel·la amb una màxima del 'Manual Digest' -la 40: "En temps calamitós, de guerres i tribulacions, sufrir-le ab resignació i abaixar lo cap a fi de poder-lo tornar aalçar después de finides"- regali-nos-en una per acabar. I de memòria.

Fet. La 21: "Conservar les antigalles tant se puga, perquè encara que algunes pareixen a primer vista redícules, és perquè no  penetram bé a sa finesa".