Diari digital d'Andorra Bondia

Cortázar: ni incest ni depredador sexual


Escrit per: 
A. L.

Que va marxar de l’Argentina no perquè estigués tip del populisme asfixiant de Perón sinó perquè volia deixar enrere una tortuosa i, atenció, incestuosa relació amb Ofelia, la seva germana petita; que el matrimoni amb Aurora Bernárdez va ser blanc, sense sexe, entre altres motius perquè Cortázar no podia tenir fills; que Bernárdez, en conseqüència, li va fer més de mare que d’esposa, i que no va ser, definitivament, la dona que li va servir de model per a la Maga de Rayuela; que el tractament amb hormones a què es va sotmetre als anys 60 per superar uns (suposats) problemes de gegantisme és la causa del considerable canvi físic —de barbamec a barbut estil cubà— que va experimentar aquell decenni i el va convertir, atenció, en un “depredador sexual”, i que la mort de la seva segona dona, la nord-americana Carol Dunlop —trenta anys més jove que ell, per cert—, li va accentuar comportaments pintorescos com ara fer-li parar un àpat a taula —per a la difunta!— quan anava a sopar a casa d’amics comuns.

Aquestes són, grosso modo, algunes de les sucoses aportacions d’El cronopio fugitivo, l’última biografia de Julio Cortázar: un patracol —més de 600 pàgines, glups— que firma el barceloní Miguel Dalmau (Barcelona, 1954), a qui potser recordaran perquè anys enrere ja va perpetrar biografies igualment polèmiques de Gil de Biedma i els germans Goytisolo. El cas és que Dalmau va haver de reescriure parcialment el llibre perquè Bernárdez no el va autoritzar a reproduir —i quasi s’entén, ¿o no?— cites literals de l’escriptor argentí, i que Circe, l’editorial de Retrato de un poeta —la biografia de Gil de Biedma—, no s’ha atrevit a publicar El cronopio fugitivo. Ha sigut Edhasa.

Per confrontar les afirmacions de Dalmau, pocs millor —com a mínim, en aquest racó de món nostre (i rodalia)— que David Gálvez, aquí en la faceta de detectiu literari, coautor amb l’argentí Eduardo Montes-Bradley i el català Carles Álvarez Garriga de Cortázar sin barba. Cortazarià major del Principat, doncs, un dels primers a descobrir Manuscrito hallado junto a una mano —el relat andorrà del nostre home— i que ha mirat de reconstruir —sense èxit, fins ara— la hipotètica jornada que l’argentí va gastar per aquí dalt, Gálvez rebat una a una les ocurrències de Dalmau. La primera de totes, aquest molt llaminer incest: el biògraf en segueix el rastre en els llibres dels anys 50, especialment a Bestiario, i Gálvez li dóna la raó... fins que passa de la interpretació a la pura especulació: “És cosa sabuda que la relació amb la seva germana és... estranya: en parla ben poques vegades i quan ho fa, com a la cèlebre entrevista de Soler Serrano a A fondo, ho ventila de puntetes. I que li acaben diagnosticant una malaltia mental —diu Dalmau que esquizofrènia—. En la meva opinió el que passa és que intel·lectualment no tenien res en comú.”

Intertextualitat en marxa

D’altra banda, corrobora Gálvez que l’incest és un dels temes recurrents del primer Cortázar: no és estrany, diu, que els protagonistes dels seus contes —Casa tomada— siguin una parella que no acaba de quedar clar si són germans o esposos. Però d’aquí a concloure que Cortázar i Ofelia mantenien una relació incestuosa “hi ha un salt mortal que, per ser versemblant, requereix la declaració inequívoca d’algun dels interessats —que no he vist— i no el recurs a la psicoanàlisi practicat per algú que no és expert en la matèria”.

Per si no n’hi havia prou, la correspondència completa de l’escriptor documenta perfectament que Cortázar va deixar l’Argentina —el 1951, per traslladar-se a París— perquè se sent “asfixiat” pel peronisme: en aquells moments, Cortázar “és un esteta amb unes inquietuds intel·lectuals i literàries que no pot satisfer en aquell ambient opressiu: ‘Nos molestaban mucho los altoparlantes gritando en las esquinas ¡Perón, Perón, Perón! porque se intercambiaban con el último concierto de Alban Berg que estábamos escuchando’, escriurà després. Marxa, en fi, perquè no pot més”.

Així que d’incest, res de res. Tampoc dóna Gálvez credibilitat a la transformació de Cortázar en un “depredador sexual” —Dalmau li atribueix fins i tot un cas de violació—. L’explicació, suggereix, és molt més prosaica: “Quan arriba a París comença un procés d’obertura al món en tots els sentits —literari, polític i també sexual— que culmina quan coneix Ugné Karvelis, editora de Gallimard i una dona explosiva amb qui Cortázar conviurà entre el 1967 i el 1970.” És en aquest procés —i en aquest context: som a París, als anys 60— que cal ubicar també el canvi físic i indumentari del novel·lista: “Parlar de gegantisme en un home que feia 1,92 em sembla exagerat. Forma part la mitologia que va proliferar al voltant de Cortázar, com el que afecta la seva mort: uns diuen que de leucèmia; d’altres, a conseqüència de la sida, que podria haver contret a conseqüència d’una transfusió de sang.”

Sí que coincideix amb Dalmau en el detall, en absolut menor, de la identitat de la Maga. Amb un matís, que aquesta tal Edith Aron —una noieta que treballava de dependenta en uns grans magatzems de París— va sortir de l’armari fa més d’un decenni —ja octogenària, i instal·lada a Londres— i des d’aleshores s’ha prodigat a mitjans de mig món. Així que difícilment es pot posar al sac del biògraf, aquesta suposada revelació. Un cas similar al del pes del pare —millor dit, de l’absència del pare, que va abandonar la família quan el petit Julio tenia 6 anyets—, que és precisament un dels mites que Montes-Bradley (i Gálvez) desmunten a Cortázar sin barba. ¿És Dalmau, en fi, un xerramec més que s’apunta a explotar el mite Cortázar? Per l’autor de Res no és real, “de moment, el que ha demostrat és que sap vendre titulars, cosa que no és necessàriament negativa. Personalment, aquesta veta psicoanalítica no em convenç perquè em sembla més especulativa que interpretativa, però s’ha de llegir el llibre: potser rere la fullaraca aporta novetats de veritat, com passa amb Montes-Bradley”.

Desmuntant el mite barbamec

Diu Gálvez que Cortázar són dos: el d’abans i el de després del 1951, quan deixa l’Argentina —i la feina de professor, que el tenia francament amargat— i s’instal·la a París; i que tothom havia posat la lupa en el Cortázar francès. Fins que va arribar Montes-Bradley i, amb la complicitat de Gálvez i Álvarez, es va posar a furgar en el Cortázar d’abans del mite pop. Va ser el 2005 a Cortázar sin barba, que ara torna a les llibreries en una tercera edició corregida i augmentada. Els autors es dediquen a la demolició sistemàtica de la mitologia cortazariana, començant pel pare suposadament diplomàtic —en realitat, un no tan glamurós marxant de comerç—. A banda d’aquest volum, disponible també en edició electrònica, Gálvez parla des de l’autoritat de la relació personal i epistolar que va mantenir amb Aurora Bernárdez fins a la seva mort, el 2014.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte