Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Canòlic, Canòlich, Nomenclàtor, Toponímia, Gelabert, Sistac
Andorra, Canòlic, Canòlich, Nomenclàtor, Toponímia, Gelabert, Sistac

El Nomenclàtor enverinat: una guia


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

“Queden tres o quatre serrells pendents: acabem de rebre l’informe [de la Comissió de Toponímia] i de seguida que ho tinguem clar ho portarem al consell de ministres. Crec que un nomenclàtor oficial és necessari. La situació actual genera dubtes i incertesa.” Amb aquesta claredat es manifestava al novembre la ministra de Cultura, Olga Gelabert. Doncs sis mesos després en queda ben poc, d’aquella contundència, i així és com la mateixa Gelabert ventilava dijous passat la pregunta sobre una hipotètica aprovació de la proposta de Nomenclàtor que el Govern té en realitat sobre la taula –o millor dit, al calaix– des del juny del 2014, en temps d’Albert Esteve: “No em vull comprometre si es farà o no aquesta legislatura.” El cas encara és més sagnant si tenim en compte que el mateix Esteve deia el juliol del 2014 que la intenció del Govern era publicar el nou Nomenclàtor abans que acabés aquell any i, naturalment, aquella primera legislatura demòcrata.

Han passat dos anys, el Nomenclàtor enverinat continua al calaix, i la situació, com preveia la mateixa Gelabert, segueix generant “dubtes i incertesa”: ¿quin és el text vigent, si és que n’hi ha? ¿Com s’ha d’escriure Canòlic(h): amb hac o sense? ¿Juverri o Juberri? ¿Aubinyà o Auvinyà? Els dubtes els resol el filòleg Ramon Sistac, professor de dialectologia a la Universitat de Lleida, director de l’Oficina de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu i membre de la Comissió de Toponímia, l’òrgan de caràcter consultiu que té com a funció “fixar gràficament els topònims andorrans”. Doncs diu Sistac a Llengua i literatura a Andorra i els Pirineus, que acaba de publicar la Universitat d’Andorra, que “per acabar amb les importants vacil·lacions que es donaven en algunes formes prou significatives” i “posar fi a aquest desgavell”, el Govern va aprovar el 13 d’octubre del 2010 el Nomenclàtor d’Andorra “amb la forma oficial de 4.237 topònims del Principat”.

Un nomenclàtor que va ser reglamentàriament publicat al BOPA. És veritat que la Comissió de Toponímia va elaborar a proposta del Govern un altre informe, amb novetats significatives que després detallarem i que està des del juny del 2014 a disposició del titular de Cultura. Però com que ni s’ha aprovat ni molt menys publicat, l’única vigent és, com diu Sistac, la “forma oficial” dels topònims andorrans fixada en el Nomenclàtor del 2010: Canòlic, Juverri i Aubinyà.

Com perpetuar el desgavell

També és cert que la troca es va començar a embolicar quasi des del mateix moment que es va aprovar i publicar: el mateix executiu, aleshores encapçalat per Jaume Bartumeu i saltant per sobre de la Comissió, va corregir el Nomenclàtor i va restituir les formes reclamades per Sant Julià: Canòlich, Juberri i Auvinyà. Però no es va arribar a publicar, com és reglamentari perquè un acord del Govern entri en vigor. Antoni Martí també va assumir amb entusiasme les formes diguem-ne tradicionals, i amb ell, Albert Esteve i Olga Gelabert. Però de nou topem amb la mateixa pedra: el nou Nomenclàtor, que contra l’opinió de la Comissió de Toponímia incorporarà Canòlich, Juberri i Auvinyà, encara no s’ha publicat. ¿Per què?

La decisió està presa des de fa dies, posem que des dels temps de Bartumeu, pel que fa als tres topònims lauredians. Fins al punt que l’executiu va ordenar el 2015 que, contradient el Nomenclàtor vigent, els documents oficials utilitzessin exclusivament les formes Canòlich, Juberri i Auvinyà. No cal anar gaire lluny, per comprovar-ho: aquests són exactament els topònims que utilitza l’últim mapa oficial, publicat l’any passat per Ordenament Territorial, i no hi ha ni un sol rètol –busquin a la xarxa viària– que utilitzi Canòlic, la grafia que estableix el Nomenclàtor. El problema que amenaça de convertir-lo en una obra de la Seu a l’andorrana i de perpetuar les “vacil·lacions” i el “desgavell” que havia de corregir són els sis topònims de la Solana –el Maià, Clot de Maià, font dels Clots, camí del Port Dret, riu de Sant Josep i tartera del Goter– que es disputen Encamp i Canillo. La Comissió en proposava salomònicament el 2014 la doble adscripció fins que la justícia resolgui el plet territorial. Però el ministeri tem que Canillo no s’hi avingui –amb bons arguments: tant la Geografia i diccionari geogràfic de les Valls d’Andorra com el Nomenclàtor del 2010 estableixen l’adscripció única a Canillo–, recorri a la Batllia com ho va fer Sant Julià el 2010 –va perdre, per cert– i allargui el tramit dos o tres anys més.

Doncs això, allargar el que l’executiu demòcrata volia tenir resolt el 2014 és exactament el que han aconseguit. Ara, a més, sense data a la vista. Mentrestant, continuaran els dubtes i la incertesa, amb un Govern entestat a desobeir el Nomenclàtor oficial, el que diu que Canòlic s’ha d’escriure així: sense hac. O com deia Sistac: un desgavell.

¿Per què ha de ser Canòlic diferent?

La tradició és l’argument que justifica la supervivència del Canòlich “de tota la vida”. Un argument que la Comissió de Toponímia negava el 2010 perquè “tan tradicional” és Canòlich, amb hac, com Canòlig, amb g, i Canòlic, sense cueta. Amb el punt a favor que és una grafia moderna, avalada per la Geografia i diccionari geogràfic del 1977 i per la Gran Enciclopèdia Catalana, que a més s’avé amb la normativa, facilita una hipotètica derivació i sobretot, no contradiu l’ús corrent de la llengua: en català no existeix cap nom de lloc, cap, acabat en ch: Hostalric, Vic, Bruc, Reixac, Montblanc, Montjuïc... ¿Per què hauria de ser Canòlich l’excepció?

Andorra
Canòlic
Canòlich
Nomenclàtor
Toponímia
Gelabert
Sistac

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte