El Tour oblidat

Si el port d’Envalira té un lloc de privilegi a l’èpica del Tour és, com segur que el lector recorda, per la pájara d’Anquetil en la 14a etapa de l’edició del 1964, entre la capital i Tolosa: ja ho saben, aquell fatídic 6 de juliol, l’endemà del cèlebre méchoui banyat amb sangria als estudis encampadans de Radio Andorra que, fos per la ressaca o pels funestos auguris de la bruixa Belline, que li havia vaticinat una caiguda mortal just en l’etapa andorrana, el bon Jacques va sortir amb la por al cos, garratibat. Fins al punt que al cap del port, Poulidor –catorze Tours, vuit podis i ni un sol dia de groc– i els dos grans escaladors espanyols del moment, Bahamontes i Jiménez, l’avantatjaven en més de quatre minuts.

El cas és que Anquetil va acabar enduent-se l’etapa i també aquell Tour, el cinquè i últim de la seva carrera, però aquesta és una altra història i si en parlem avui i aquí és perquè la crònica ciclista d’Envalira arrenca molt abans d’aquell Tour. Deu anys abans, exactament, i en la Vuelta ciclista internacional de los Pirineos, efímera prova per etapes organitzada pel Club Ciclista Ripoll amb la col·laboració del Sindicat d’Iniciativa i els diaris El Mundo Deportivo i L’Indépendant.

Va ser aquesta una carrera de tres dies, amb sortida i arribada a Ripoll i finals d’etapa a Perpinyà i Andorra la Vella, que aspirava a convertir-se en cita de referència del calendari professional amb una suculenta bossa de premis –el guanyador s’embutxacava 10.000 pessetes; el segon classificat, 7.000, i el tercer, 5.000– i que va reunir una considerable llista d’asos –des de Miquel Poblet fins a Bernardo Ruiz– però que només va conèixer dues edicions, la del 1955 i la del 1956, abans de des­aparèixer del mapa sense deixar rastre ni memòria: “Oferia enormes atractius i moltes possibilitats de desenvolupament: estenent-la, per exemple, a tot el Pirineu; però l’ambició desmesurada i la ineptitud caciquesca de les instàncies polítiques, econòmiques i esportives de l’època van desbaratar el projecte.”

Ho explica l’historiador Josep Maria Cuenca, que n’ha reconstruït la trajectòria en un volum miscel·lanni, Sobre les muntanyes del nord (Garsineu). La primera edició de la Vuelta va tenir lloc els dies 24, 25 i 26 de juny de 1955, amb mig centenar de corredors espanyols i francesos però amb la defecció d’última hora de dos dels ganxos del cartell: Loroño, que seria 5è al Tour del 1957, i Bahamontes, que se’l va embutxacar el 1959. La victòria final va ser per al mallorquí Andrés Trobat –ciclista de pedigrí més aviat justet, amb un currículum on la màxima distinció són el campionat d’Espanya del 1952 i una etapa de la Vuelta del 1950–, i el van acompanyar al podi el també mallorquí Joan Bibiloni i l’alacantí Bernardo Ruiz (Oriola, 1925).

Bernardo I d’Envalira

Ens centrarem en aquest últim, el primer espanyol a pujar al podi als Camps Elisis –va ser 3r al Tour del 1952– i quatre vegades campió d’Espanya en ruta, perquè va ser ell qui va estrenar la història ciclista d’Envalira, abans que Anquetil i que Poulidor. La nostra era l’etapa reina de la Vuelta: la 2a, amb 161 quilòmetres entre Perpinyà i Andorra la Vella i tres “colosos pirenaicos”, com en deien les cròniques de l’època: el Mont-Lluís (1.586 metres), el Pimorent (1.915) i, naturalment, Envalira (2.410).

Curiosament, és l’ABC madrileny el diari que n’ofereix la crònica més detallada: el tarragoní Josep Serra va passar el primer pels dos ports francesos: “Sin que cese la lluvia se ataca el col de Envalira, el más duro de la carrera. Bibiloni no puede resistir y sigue a pie. Poblet, Serra y Ruiz lo alcanzan. En los repechos finales escapa Ruiz, y pinchan Bibiloni, Serra y Gelabert, este en tres ocasiones. El primero en coronar Envalira fue Ruiz, seguido de Parés [ciclista francès] i Serra.” El descens –en sentit invers al que el 1964 protagonitzaran Anquetil i companyia– devia ser vertiginós i sota una tempesta de por. L’etapa se la van jugar a l’esprint Ruiz i el tal Parés, amb Poblet com a tercer en discòrdia. La victòria va ser finalment per al francès, que va invertir 5 hores i 26 minuts a recórrer els 161 quilòmetres des del velòdrom de Perpinyà fins a la capital.

La segona i última edició de la Vuelta va tenir lloc els dies 14, 15 i 16 de setembre de 1956. De nou amb tres etapes –Ripoll-Girona-Perpinyà; Perpinyà-Andorra la Vella, i Andorra la Vella-la Seu-Ripoll– i amb Envalira repetint com a sostre i etapa reina de la carrera. Aquesta vegada amb un bon solet, diu Cuenca. El primer al cap del port i també a la capital va ser Serra –campió d’Espanya el 1949 i tercer a la Vuelta de l’any següent–, amb menció especial per al sabadellenc Miquel Pacheco, que va veure com Serra l’avançava a un quilòmetre del cim i que en el descens, quan ja l’havia atrapat i volava cap a la victòria d’etapa, va punxar no una sinó dues vegades. La llàstima és que les cròniques no diuen on. Però tanta mala fortuna tenia premi de consolació: l’organització li va donar, amb un sentit de l’humor sensacional, una prima de 750 pessetes “al corredor més desgraciat”.

La II Vuelta internacional a los Pirineos se la va endur, en fi, el mallorquí Antoni Gelabert, doble campió d’Espanya (1950 i 1955) i guanyador de la Volta a Catalunya del 1950. Va ser, però, la seva última i funesta victòria: Gelabert va morir el desembre següent en un accident de cotxe a Sóller. Mentre seguia una carrera ciclista.