Ester Nadal: “Viure als llimbs genera frustració i apatia, també en el món del teatre”

¿Com veu el nostre racó de món des de la distància? Des del punt de vista teatral, és clar.

Amb la perspectiva que donen 200 quilòmetres, i això es tradueix en carinyo i tranquil·litat.

¿Satisfeta d’haver-hi posat aquests 200 quilòmetres, entre vostè i nosaltres?

Sí, perquè em permet mirar-ho des d’un altre angle. M’he adonat que el que jo entenia que havia de ser una Escena Nacional segurament no és el que l’Escena Nacional volia ser. La distància m’ha permès seguir el meu camí, i que l’Escena fes el camí que des d’aquí s’ha decidit. Tots hi hem guanyat.

El problema és que no acaba de quedar gaire clar quin és el camí de l’ENA. Per concretar: ¿li sembla normal que fa més de sis mesos que estiguem sense director?

En absolut, perquè aquests moments de... dubtes, com més aviat es resolen millor per començar a reconstruir. Viure als llimbs, en el teatre com en qualsevol àmbit, acaba generant desengany, frustració i apatia.

Diu Irina Robles que va deixar la direcció perquè se li demanaven funcions més pròpies d’una productora. ¿Motius semblants als que la van impulsar a plegar a vostè, fa quatre anys?

Si són aquests, sí. Una directora artística el que ha de fer és rumiar i decidir la línia artística de la nau. Si s’ha de dedicar a feines de gestió i de producció, millor buscar un altre perfil. Quan li demanes a algú que faci el que fa pitjor, és obvi que acabarà fent una feina pitjor.

En la seva opinió, ¿és la figura del productor, la que li cal a l’ENA?

Fa quatre anys a l’ENA ja li feia falta un productor, figura primordial en qualsevol institució artística. L’ONCA la té, i així ha de ser. Ara bé, el productor ha de començar a treballar a partir de les línies que marca la direcció artística. Si no hi ha aquesta direcció artística que diu cap on s’ha d’anar, el productor tampoc té sentit.

Doncs ara sembla que despullarem un sant —el de director— per vestir-ne un altre, el de productor.

Són dues figures que han de coexistir.

Per als escèptics, i per als ciutadans que som els que la paguem: ¿cal una ENA?

Aquesta és la primera pregunta que ens hem de fer: ¿per què volem una ENA? Només així podrem saber quin director artístic necessitem, i posar-li les eines perquè pugui fer la seva feina: el productor és una d’aquestes eines.

D’acord, però ¿cal?

Per mi, sí. I per això vaig lluitar perquè es creés. Tal com jo l’entenc, és un organisme que produeix obres que poden ser exportades i entrar al circuit professional. Perquè aquí hi ha professionals, i hem d’ajudar-los a exportar les seves creacions.

Doncs els últims anys ens hem limitat a produir espectacles a càrrec de companyies en el millor dels casos semiprofessionals. ¿És aquesta la funció d’una Escena Nacional?

M’imagino que ha sigut conseqüència dels escassos recursos disponibles. Però en la meva opinió, el cognom Nacional implica aquesta vocació de professionalitat i d’exportabilitat. Igual que anem a la Biennal de Venècia, i de la mateixa manera que la Temporada de teatre programa obres catalanes.

Ja que en parla: ¿cal una temporada pròpia de l’ENA, tenint com tenim una Temporada conjunta?

Això dependrà —i perdona l’expressió— del full de ruta que es marqui la direcció. Depèn d’allò en què creus i del que vols ser quan siguis gran. Si l’ENA vol tenir una temporada, primer de tot cal saber què s’hi vol programar. És a dir, i com dèiem més amunt, ¿cal, una Escena Nacional? Primer de tot, responguem sincerament a aquesta pregunta.

¿Han cregut, les institucions, en l’ENA?

Durant uns anys s’hi va creure, sí. Vaig plegar en el moment que els meus interessos anaven per una altra banda. El que ha passat després ho desconec.

Canvi de tema: vostè, que ha compartit escenari amb Vargas Llosa ('Los cuentos de la peste', 'Odiseo y Penélope'), ¿com va viure l’'affaire' amb Isabel Presyler?

No en tinc cap opinió, més enllà que em sembla formidable que miri de ser feliç.

¿És el que en castellà se’n diu un 'mujeriego'?

Gens.

Però amb Aitana Sánchez-Gijón perdia el món de vista.

Tampoc. És un amor platònic. Absolutament. En fi, que és un ésser meravellós, exquisit, d’un tracte educadíssim.

I simpatitzant de Ciutadans.

Té les seves idees polítiques i econòmiques, que no s’assemblen gens a les meves. Però el millor d’aquest espectacle va ser conversar amb un home de conversa riquíssima, enraonada i sempre respectuosa.

Veure’l a la portada de l’'Hola' ¿va ser un xoc, per a vostè?

Em va fer molta gràcia.

¿I no es demana, com tants: què se t’hi ha perdut, aquí, Mario?

És un home de projecció pública, i ella encara més. A veure, el que em sembla sensacional és que un senyor de 80 anys es llenci a la piscina d’aquesta manera. Bravo! ¿Què passa? Que no estem morts.

¿Ens el portarà alguna vegada?

Si es dóna l’ocasió, sens dubte.