Ganyet: “Els catalans hem d’estar units; un país dividit no pot avançar”

A Joan Ganyet, alcalde de la Seu entre el 1983 i el 2003, quan el PSC era, ai, el partit que més s’assemblava a Catalunya, el que li va cridar l’atenció de Venècia no va ser el pont de Rialto, ni el Gran Canal, ni la plaça de Sant Marc, ni el Campanile, ni el Palau Ducal. Tampoc una trista gòndola. Res. Ell es va dedicar a fotografiar esquerdes, forats, murs, frontisses, portes i finestres, amb tota la pàtina que el temps —els segles, glups— hi han anat deixant. Primeríssims plans que es converteixen en insòlites composicions més pròximes de vegades a Kandinsky, d’altres a Mondrian, que al paisatge urbà que és, a dreta llei, el gènere al qual s’adscriu. Doncs això és el que fins al 23 de març exposa a la Riberaygua en una sèrie de 17 fotografies reunides sota el lema Venezia.

Diu que la feina del fotògraf —i ell ho és, i es reclama deixeble de Jaume Riba: fa dos anys va exposar al Comú d’Encamp, i el 2012, a La Llacuna— és circular amb els ulls ben oberts, l’antena parada, “a veure què ens ofereix l’organisme viu que és tota ciutat”. I captar el que a qualsevol altre observador li passaria per alt. Doncs potser és aquesta perspectiva estrangera, per no dir alienígena, la que aplica el polític jubilat que és avui quan observa la complexa, apassionant i inquietant deriva política que es viu Runer avall. Atenció, però: polític jubilat, no dimitit; a diferència d’altres històrics del socialisme català, Ganyet conserva el carnet del PSC. Davant d’una situació que defineix com a “líquida” perquè, diu, “canvia no ja de dia en dia, sinó d’hora en hora”, el que reclama un veterà com ell és, pel que fa a Catalunya, una solució que asseguri la “unitat” dels catalans, “seriosament amenaçada”, diu, per la inconsciència i la irresponsabilitat de determinats polítics: “Un país dividit no pot avançar”, conclou.

Això, pel que fa a Catalunya. Però, ¿i a Espanya? Doncs si apel·lar a la “responsabilitat” dels polítics sona en aquesta alta hora catalana els ha sonat pelet ingènua, Ganyet reclama per al conjunt d’Espanya que aparegui, atenció, “l’estadista capaç de pensar abans en l’interès general que no en el del partit”. Davant la incertesa del moment —¿serà capaç Pedro Sánchez, el líder dels socialistes espanyols, de formar nou Govern, o caldrà anar a unes noves i incertes eleccions?— l’exalcalde ho té clar: “La millor sortida, en la meva opinió, és un acord que garanteixi la regeneració de la vida política espanyola, que possibiliti la reforma constitucional que ha de resoldre el cas català, i que asseguri el creixement econòmic.” Un acord que s’hauria d’articular, diu, al voltant del mateix Sánchez, amb Podem i les altres forces a l’esquerra del PSOE, i també amb un partit “de centre” com ho és Ciutadans. Un acord universal, vaja, amb una única línia (ehem) vermella: el PP, exclòs irremeiablement d’aquest ideal pacte regeneracional. I amb ell, 7,2 milions d’espanyols.

La pregunta, és clar, és si veu en Sánchez l’“estadista” cridat a tan alta fita. Doncs resulta que sí: admet que es tracta d’un líder com qui diu acabat de sortir de l’ou. “I un líder no s’improvisa; es forja.” Però paradoxalment, l’home que ha conduït el PSOE als pitjors resultats de la seva història —90 diputats al Parlament espanyol, davant dels 110 que Rubalcaba va obtenir el 2011— té al davant l’oportunitat somiada: “Si aconsegueix resoldre aquesta situació i reunir al seu voltant una alternativa de progrés, emergirà com a estadista: i francament, el veig capaç.” En fi, que havíem vingut aquí a parlar de fotografia i de Venècia. La inauguració, aquest vespre amb Perico Pastor com a padrí. Així, qualsevol, senyor alcalde!