Guerra Civil: els passadors oblidats

21 de juny del 1937: Antoni Gabriel Golet (Ponts, 1910-1974) passa pel coll de la Basseta, a tocar de Sant Joan de l’Erm, i emprèn l’última etapa d’un periple que havia començat quatre dies abans a la seva localitat natal. A l’expedició inicial, que integraven ell i dos amics seus de Ponts -Joan Tàpies i Miquel Esteve- se’ls van anar afegint fugitius, i en arribar a Bixessarri, la matinada del 22 de juny, eren una vintena: “Hubo una explosión de alegría y entusiasmo que no para ser descrita. Hicimos una hoguera y empezamos a cantar y a chillar. Bueno, ¡la Caraba!”

A Bixessarri es cruspeixen un plat de sopa i unes rampoinetes de conill -l’àpat els surt per 10 pessetes: una petita fortuna-, a Sant Julià visiten el forner Francisco Mallol, fill com ell de Ponts, són interrogats pels gendarmes de Baulard i vacunats contra la verola; l’endemà són al cafè Burgos d’Escaldes, confraternitzant amb altres evadits, i el 25 de juny, després de gestionar el salconduit, pugen de matinada a l’autobús que els ha de dur fins a Hondarribia, a la zona controlada per Franco, després de passar per Pas, Acs, Foix, Tarascó, Tarbes, Saint Girons, Pau i Baiona: 20 hores de viatge. Afegim-hi que una vegada a la zona nacional, el nostre home es va enrolar al 12è regiment d’artilleria lleugera, amb el qual farà el que queda de guerra, fins a l’entrada a Barcelona, el 26 de gener del 1939.

Golet és, en fi, un dels 25.000 fugitius que durant la Guerra Civil espanyola van travessar els Pirineus fugint de la zona lleial a la República. Aquests són, és clar, els càlculs de Ferran Sánchez Agustí, el prolífic historiador barceloní especialitzat en la Guerra Civil, el maquis i la II Guerra Mundial que ara hi torna amb La Guerra Civil al Montsec (Milenio). Sosté Agustí que, pel volum total, el trànsit d’evadits en direcció nord entre el 1936 i el 1939 no queda gaire lluny de les xifres de fugituis que durant la conflagració mundial van seguir la ruta inversa: “Calvet i Eychenne xifren aquest segon èxode fins als 100.000 fugitius; a mi sempre m’han semblat molts, i crec que la meitat, uns 50.000, seria una quantitat més realista”. Es tracta en qualsevol cas de sumes hipotètiques obtingudes de forma indirecta -de seguida ho veurem- perquè no existeix cap mena de cens, però el que més sorprèn és el silenci que, tot i la importància numèrica i el relatiu boom de les monografies sobre passadors i fugitius, envolta encara avui l’allau de refugiats que es va registrar durant la Guerra Civil. Agustí, que sempre s’ha mogut pels marges de l’acadèmia, ho té clar: “A la historiografia oficial només li interessa la repressió franquista, i s’ha oblidat d’episodis com aquest, dels assassinats durant els primers mesos de la guerra, o dels camps de concentració que la Generalitat va obrir a Catalunya, un tema que per cert només ha tocat Francesc Badia”.

Bentanachs: l’home rècord

Parlar dels evadits de la zona roja no ven, i tampoc dels guies que els van ajudar a passar a l’altre costat. I precisament això és el que fa Agustí en aquest últim llibre. Amb noms i cognoms. Golet i la seva colla formen part d’aquest èxode més que considerable -25.000 persones! Fugien, diu, no necessàriament per afinitat política amb el règim franquista, “sinó sobretot per evitar d’anar al front” -tot i que aquets va ser precisament el destí que li esperava a Golet. I els ajudaven els mateixos contrabandistes, gent de frontera que quatre anys després es posarien al servei de les xarxes aliades. Al grup de Golet els va tocar Antoni Cases, l’Ermengolet de Peracolls, fill de Sallent, pagès i naturalment contrabandista, “que cobrava entre 40 i 80 duros de plata per cap, i que al pantaló hi duia una pistola i un rosari”. Agustí fa comptes i especula que, fins que va ser abatut pels carrabiners a Os de Civís -“En aquesta ocasió el grup que conduïa fregava el centenar de fugitius i la quantitat per comprar la complicitat dels agents va ser insuficient”- l’Ermengolet va ajudar a passar prop de mig miler de pròfugs. Perquè se’n facin una idea: quasi el doble dels 300 que li acostumem a adjudicar a Joaquim Baldrich!

I no va ser el més prolífic. Aquest títol li correspon a Jesús Bentanachs (1907-1969), que després de la guerra seria durant 23 anys alcalde de Noves. Doncs bé: com tants d’altres col·legues, Bentanachs va compaginar el contraban amb el pas de fugitius, i fins que ell mateix va passar al bàndol nacional -“Quan va percebre que l’havien de detenir”- va conduir un miler d’evadits per rutes que pel serrat de l’Espasa, les Valls d’Aguilar, Sant Joan de l’Erm i Sant Joan Fumast, d’una banda, i per Noves, la Parròquia d’Hortó, Aravell, Arduix i Mas d’Alins, de l’altra, confluïen a Sant Julià.

Només l’Ermengolet i Bentanachs ja van passar un miler i mig de persones. Tenint en compte que hi va haver moltes més guies -Agustí els repassa al llibre: Josep Gasol, de Castilló de Tor; Senen Brufau, de Vilanova de Bellpuig; Miquel Plana, de Gósol; Jacint Batalla, de Lessui, i Josep Prat, de Guardiola de Berguedà, per citar només els que sabem que passaven per Andorra- i que no era estrany que els grups freguessin el centenar de fugitius, la xifra total de de 25.000 evadits sembla més que plausible. Això, sense no comptar els que hi van deixar la pell, que Agustí també detalla -una vintena llarga, amb execucions sumaríssimes a la frontera. Potser es mereixen alguna cosa més que l’oblit a què els ha condemnat la historiografia oficial.

L’ovella negra: l’Arnau de Gisclareny

Entre els guies de la Guerra Civil també hi ha ovelles negres: Esteve Coromines, àlies l’Arnau, contrabandista de Gisclareny i passador “per compte propi” que seguia la ruta andorrana d’evasió. La Dirección General de Seguridad el tenia fitxat -“Un verdadero ricachón con el dinero que le produjo pasar a Francia elementos nacionales”-, es va reciclar, diu Agustí, en confident de la policia franquista i traficant d’automòbils, estupefaents i divises, “fins que el seu cadàver va aparèixer un dia flotant a les aigües del port de Barcelona”.