Guerra Civil: l’altre exili

Es queixava la setmana passada i aquí mateix l’historiador barceloní Ferran Sánchez Agustí del desinterès de la historiografia acadèmica pels fugitius de la zona republicana que durant la Guerra Civil espanyola van evadir-se pels Pirineus, en una mena d’assaig general -però en sentit invers- del que passaria a partir del 1942, amb les xarxes d’evasió aliades. Més aviat ho haguéssim dit, perquè precisament avui arriba a les llibreries L’èxode català de 1936 a través dels Pirineus (Gregal), la primera monografia consagrada exclusivament en un episodi que fins ara només s’havia tractat de forma tangencial. El volum parteix de la tesi doctoral de l’autor, l’historiador olotí Jordi Rubió, constitueix una mena de preqüela de Les muntanyes de la llibertat, la bíblia de Josep Calvet, i el complement ideal a Andorra durant la Guerra Civil espanyola, d’Amparo Soriano.

Vagi per endavant que Rubió es fixa principalment -i aquí rau la principal novetat- en els fugitius de la Catalunya sota control de la Generalitat, el que ell anomena el primer èxode de la Guerra Civil i que convé diferenciar -perquè té poc a veure- amb l’èxode republicà del 1939, d’altra banda profusament estudiat. És a dir, militars i polítics compromesos amb el cop d’estat, obligats a fugir davant del fracàs de l’Alzamiento a Catalunya, però també eclesiàstics -sobretot als primers mesos- i després comerciants i petits empresaris, professionals i propietaris, desertors de l’exèrcit republicài insubmissos que es neguen a enrolar-se a l’exèrcit republicà, fins i tot polítics republicans i alts càrrecs de la mateixa Generalitat. Adverteix Rubió de l’escassa, per no dir nul·la homogeneïtat ideològica d’aquest èxode, unit tan sols -i com a molt- per les conviccions catòliques.

Però posem-hi d’una vegada xifres: Agustí considera que prop de 30.000 persones van travessar els Pirineus fugint de l’Espanya republicana; Rubió n’ha comptabilitzat 15.000 als arxius francesos, 9.000 dels quals amb nom i cognom. Aquesta és la quantitat “mínima”, diu: “Potser la podríem doblar, i si hi afegim els fugitius que van marxar en tren i sobretot per mar, i els que venint d’altres zones d’Espanya van passar per Catalunya, no resultaria exagerat parlar de 50.000 fugitius”.

Un èxode amb tots els ets i uts, vaja, en què el nostre racó de món va jugar, diu, “un paper importantíssim, tant pel volum de gent que va fugir a través d’Andorra -a finals d’agost del 1936 s’hi comptaven 2.000 refugiats, per a una població que amb prou feines pujava a 6.000 ànimes, el setembre hi havia un centenar de religiosos, i l’abril del 1938, 1.200 homes en edat militar, és a dir, entre els 18 i els 45 anys- com per l’ajuda que els va dispensar el destacament comandat pel comissari Baulard, amb les tres companyies de guàrdies mòbils -un total de 140 homes- que arriben el 27 de setembre d’aquell mateix any, als quals cal afegir els bombers del 28è Génie de Montpeller i un destacament sanitari dirigit pel tinent Bertrezene que vacunava sistemàticament els refugiats i que els prestava els primers auxilis: Baulard disposava fins i tot de la chenaille d’aquí dalt, mena d’ambulància equipada amb erugues per rescatar fugitius colgats per la neu.

Espies franquistes

Més enllà de casos prou coneguts com ho són el del bisbe Guitart -que es refugia a Andorra a finals de juliol del 1936- i el de sant Josepmaria -el desembre del 1937- l’autor posa com a exemple paradigmàtic del fugitiu andorrà de Josep Gassiot, professor barceloní que, diu, “es va sentir intimidat er la FAI” i que contacta amb una xarxa de d’evasió que operava al mateix Govern Militar. El periple, previ abonament de 2.000 pessetes “en bitllets de sèrie anteriors a la guerra”, arrenca el 20 d’octubre del 1937: primera etapa, en tren fins a Manresa; d’aquí, fins a Puig-reig, on contacta amb el guia, que aprofita el trajecte per portar a Andorra de contraban un sac de monedes de plata: “El grup era rebut cada vespre en diferents masies que ja tenine n àpat a punt i una cova o balma a les proximitats per reposar”. El 24 d’octubre arriben a Sant Julià, i Gassiot obté a través dels enllaços del govern franquista “estada gratuïta en un hotel, queviures i fins i tot calçat nou”.

Rubió posa nom i cognom en aquests elements que operen, diu, com a “xarxa de reclutament” que expedeix els fugitius en autobús directament cap a Irun o els acompanyen fins a l’Ospitalet per assegurar-se que agafin el tren cap a Hendaia, i que per a Baulard “no són altra cosa que organitzacions humanitàries”. Així, Francesc Carrera és, diu l’autor, “el principal organitzador de l’espionatge franquista a Andorra”, amb altres dues figures prominents -Santiago Roca i Joan Prat- i un grapat del que anomena “agents secrets”: Camilo Cases, Josep Carrera, Enric Blasi i un tal Gallimó. Entre les (relatives) sorpreses del llibre, la constatació que Estat Català -Esteve Albert, recordin- mantenia una de les xarxes de fugitius més actives “amb un interès ben fixat: recaptar cabals per al partit” -que lleig- i que republicans de pedra picada com Josep Coll i Francesc Pelegrí, fundadors del POUM, fugissin per Andorra: el gener del 1938. També un centenar d’anarquistes, després dels Fets de Maig del 1937 -amb el preludi pirinenc de l’abril: el Cojo de Màlaga, Viadiu i tota la pesca.

Rubió també dedica especial atenció al paper de França en l’acollida dels fugitius: la mà estesa dels primers mesos es convertirà a partir de la tardor del 1937 en ordre d’expulsió dels refugiats. Llum, més llum, diuen que van ser les últimes paraules de Goethe; doncs això és exactament el que fa aquest llibre imprescindible: aportar una mica de llum, més llum, en un episodi fins ara fosc com una mala cosa. No se’l perdin.