I per al 2019, el ‘Manual Digest’

Val que ahir era el dia del Politar, d’aquesta edició “definitiva” llargament esperada i patrocinada pel Consell General amb motiu del 250è aniversari de l’obra del prevere escaldenc mossèn Antoni Puig, en què Ignasi Baiges -professor de paleografia i diplomàtica a la Univsersitat de Barcelona, director del Diplomatari de la Vall d’Andorra i coordinador del Llibre de la Terra- ha treballat els últims tres anys. Un patracol a partir d’avui mateix a la venda -prop de 700 pàgines i 36 euros: no és el que en diríem un llibre de butxaca- que, per dir-ho d’una vegada, avança per l’esquerra i a velocitat de vertigen l’única edició fins ara disponible, però esgotada, del Politar: la que el mateix Consell va impulsar al 1983, a càrrec aleshores de Lídia Armengol, Manuel Mas i Antoni Morell.

En aquella ocasió es va treballar a partir d’una de les sis còpies conegudes de l’obra, conservada al Col·legi d’Advocats de Barcelona i que data del 1869. Baiges ha partit del que es considera el manuscrit original, que històricament s’havia conservat a l’Arxiu de les Sis (ara, Set) Claus, avui dipositat a l’Arxiu Nacional. No és l’única diferència, ni molt menys, i de seguida hi tornarem. Però és que ahir era el dia del Politar, dèiem, i va i el Manual Digest, com un d’aquests secundaris de luxe que acaba fent ombra a l’estrella titular, li roba part del protagonisme: el síndic Vicenç Mateu, amfitrió de la vetllada, va confirmar la intenció de cotinuar amb el Digest la línia engegada amb el text del prevere escaldenc, i auspiciar una iniciativa similar. És a dir, edició crítica amb estudi del manuscrit -a càrrec en aquest cas del mateix Baiges-; estudi històric per situar l’obra en el context del segle XVIII europeu -que firma Jordi Buyureu-, i, atenció, dos índex, toponímic i antroponìmic -obra de Pau Castell: sí, el de les bruixes. I la transcricpicó íntegra del text, és clar.

Una obra d’encàrrec

Serà la forma, diu el Síndic, de celebrar el 6è centenari del Consell de la Terra, constituït oficialment ja saben- el febrer del 1419, la primera assemblea represesentativa, integrada pels “prohoms” o “caps grossos” d’aquest racó de món nostre, i antecedent directe del mateix Consell: “No sé si arribarem a una edició definitiva del Digest, però farem els possibles i, si no, fomentarem els estudis sobre l’obra i la seva relació amb el Politar”. Val a dir que amb el Digest passa exactament el mateix que amb el Politar: les dues edicions dispònibles -la facsímil, prologada per Josep Maria de Porcioles, patrocinada pel Consell, i que data del 1987- i la (diguem-ne) de butxaca, a cura de nou de Morell i publicada el 2000 per la Fundació CaixaBank, són avui carn de bibliòfil. Per no parlar del facsímil publicat el curs passat per Andorra Aeterna, a l’abast només de butxaques privilegiades.

Però tornem pitant al bon Antonin Puig i a la seva obra magna. Diguem per començar que una de les novetats del dia és la nova datació de l’obra: fins ara ens havien dit que la va acabar de compondre el 1763. Doncs sosté Baiges, a partir dels indicis que -diu- Piug va deixant al llarg del manuscrit, que va concloure el patracol un any després, el 1764. Considera a més el catedràtic català que el Politar no va ser una iniciativa particular del prevere, sinó més aviat un encàrrec del Consell, amb la intenció de posar a l’abast de consellers i autoritats una còpia del Digest i preservar així la integritat de l’obra de Fiter i Rossell. Ho infereix, diu, dels sis anys que va trigar a escriure el manuscrit i a l’existència de l’esborrany, curiosíssim volum, molt més petit que el Politar de debò i que es va considerar perdut fins que el 1975 va ser localitzat a París, i adquirit per l’Arxiu: mossèn Puig el va escriure en paral·lel, com si es tractés d’un llibre de treball per dur a sobre i fer-hi anotacions. En fi: l’un i l’altre, avui a l’Arxiu Nacional, van sortir per un dia del dipòsit per presidir ahir la presentació del llibre.

I una novel·la de misteri

N’existeixen tres còpies més, totes posteriors, a banda de la del Col·legi d’Advocats barceloní: un resum avui perdut que el mateix Puig li va enviar a Don Francisco de Zamora -l’espia preferit de Villaró, amb cameo a La Bíblia andorrana- i sengles volums del 1878 i 1880, conservats a París i a Perpinyà. L’altra incògnita que Baiges i companyia han intentat resoldre és la naturalesa de l’òbvia relació especial que manté amb el Digest, publicat tan sols quinze anys abans: ¿n’és una simple còpia, com s’ha vingut repetint tradicionalment? Diu el nostre paleògraf que sí, però també que és més que una còpia: una posada al dia de l’obra mare. I es llança a enumerar les aportacions originals del prevere: d’entrada, la redistribució dels capítols, que passen dels sis del Digest als vuit del Politar, cosa que no impedeix que les 536 pàgines el manuscrit de Fiter i Rossell quedessin reduïdes a només 438.

Més diferències: el Digest consagra el capítol V a desgranar la vida i miracles dels bisbes d’Urgell i dels comtes de Foix, cosa que Puig fa en dos capítols diferents, el V i el VI. Les més significatives arriben, però, als capítols VII i VIII. En el primer hi afageix els “privilegis, franqueses i llibertats de les Valls d’Andorra”, seguint fil per randa les instruccions d’una obreta prèvia del bisbe Catalán; al VIII, el rovell de l’ou tant del Digest com del Politar -conté les sucosíssimes màximes- Puig en canvia l’ordre d’algunes i introdueix de collita pròpia una bateria d’instruccions als batlles. Finalment, transcriu un grapat de documents procedents de l’arxiu del Consell i que Fiter i Rossell no va creure oportú reproduir: assenyaladament, el primer Pariatge.

Doncs ja el tenim aquí: el Politar, recull d’usos i costums i abecè de l’andorranitat, per a tots els paladar i que es pot llegit quasi, quasi, com una novel·la de misteri: ¿per què el va escriure, mossèn Antoni? ¿Quantes còpies en va fer? Si han arribat fins aquí, perdonin els espòilers.