Jordi Finestres: “Encara hi ha molta feina per recuperar la nostra memòria i la nostra història”

Documentant-se sobre el periodista John Langdon-Davies, Jordi Finestres (Manresa, 1974) va descobrir que l’anglès va fundar Plan, una organització internacional per apadrinar els infants víctimes de la Guerra Civil espanyola. Les primeres cases d’acollida es van obrir a Puigcerdà.

Els fundadors de Plan i els seus padrins van salvar la vida a centenars de nens, una tasca que des del 1937 no s’ha aturat i encara continua protegint infants en situació de risc.

En el pròleg del llibre explica com per casualitat –ampliant la informació sobre Langdon-Davies– va descobrir l’apadrinament d’infants de la Guerra Civil Espanyola. ¿Per què havia caigut en l’oblit?
Encara avui descobrim capítols de la nostra història que queden amagats, senzillament perquè després de la guerra, durant el franquisme, hi ha la voluntat d’eliminar molts dels fets que tenen a veure amb la República i la llibertat. Però el que encara ens costa més d’entendre és que 35 anys després de la mort de Franco encara hi hagi històries que haguem d’anar a buscar en arxius de fora per encert, per casualitat o per sort, i això evidencia que encara hi ha molta feina a fer per recuperar la nostra memòria i la nostra història.

Al llibre inclou una llarga llista de noms i cognoms d’infants apadrinats. ¿Hi ha tingut algun contacte?
Animem els qui en van ser protagonistes i els familiars que es posin en contacte amb nosaltres! De moment hem trobat una nena, la Magdalena, que avui és una àvia –el 1937 tenia 5 anys–, i és molt emocionant quan ens explica, ens confirma i ens amplia el que explico al llibre. Per exemple, ens diu que ara entén per què per Nadal rebia una capsa amb regals i nines, i per què li deien que tenia una mena de pares anglesos, que vivien a fora... Com ella, esperem que hi hagi més gent que redescobreixi i entengui una part de la seva vida.

¿Els padrins eren anònims?
Hi ha alguns casos, com estrelles de Hollywood, que sí que mantenien un cert anonimat, i d’altres ciutadans que s’escrivien amb els fillols. En el cas de la Magdalena, ella no coneixia la identitat dels padrins. En els arxius que he trobat sí que hi ha la relació dels padrins i els fillols. És emocionant veure com centenars de ciutadans anglesos i nord-americans es van dedicar a contribuir a l’educació, al menjar, en definitiva, a la vida d’un infant que mai van conèixer.

¿I com acaben a Puigcerdà? ¿Com Langdon-Davies troba la torre Anglaterra, a Rigolisa, per acollir els primers infants?
Contacta amb el Govern de  Catalunya, el de Companys, i demana que davant la previsió d’una allau d’infants refugiats d’arreu de l’Estat puguin estar en una casa gran. Ell ja coneixia Catalunya i la zona, i aconsella trobar cases grans a la Cerdanya que, a més, estan envoltades de natura. I també per una qüestió de proximitat amb la frontera amb França, en cas que la guerra es perdi.
Precisament això s’acabarà convertint en un problema i el Govern català aconsella que els nens vagin cap a zones més urbanes per si cal una evacuació en massa. Però del 1937 fins ben entrat el 1938 a la zona de Puigcerdà no només hi haurà el xalet de Puigcerdà, sinó unes quantes cases que són la colònia infantil de Plan a la Cerdanya.

¿Què hi ha ara?
La torre Anglaterra encara existeix, es diu Villa de San Antonio, i és una casa amb apartaments turístics de luxe. La casa, per fora, és igual que el 1937. De fet, gràcies al llibre la gent de Puigcerdà ha lligat caps i ha entès per què es deia torre Anglaterra i ha estat una descoberta saber que a Rigolisa es van acollir nens de tot Espanya.

També ho va ser la torre del Remei, a Bolvir.
Correcte. Van ser  diverses cases, els propietaris de les quals havien marxat per por de represàlies, que es van convertir en els primers centres d’apadrinament de nens d’una organització internacional.
Els fundadors de Plan tenien clar que el projecte era per a tots els infants, i quan va esclatar la Segona Guerra Mundial el van ampliar.
La voluntat de Plan era la protecció dels infants, primer de la guerra espanyola i després de la guerra europea i mundial. I encara continua avui, però no només en zones de conflicte armat. Són infants de tot el planeta que necessiten ajuda perquè són orfes, els pares no els poden cuidar o viuen en zones amb problemes econòmics greus.

La tasca de Plan continua.
Sí, sí. Neix el 1937 a Catalunya, però avui en dia és la primera organització mundial d’apadrinament de nens i nenes.

En el llibre explica un moment molt dur: quan en l’evacuació massiva es perden molts nens.
Quan ho escrivia em costava d’entendre, però demanant l’opinió d’historiadors em feien notar que hem de pensar que hi havia una evacuació en massa, de milers de persones, adults i nens, i d’infants procedents de tot tipus d’organitzacions (orfenats, Creu Roja). És una evacuació d’urgència, i sota els bombardejos. Els camions que traslladen  nens cap a la frontera van molt a poc a poc i molts infants saltaven i es perdien. És un drama, i a través d’aquesta història expliquem que potser hi havia un adult que s’havia de fer càrrec de 500 nens. Era molt complicat i molts infants es van perdre per sempre més.

Un dels membres de Plan va trobar un grup de nens refugiats en un cinema de Figueres quasi per casualitat.
La Magdalena hi era! I ens ha explicat que va passar com narro al llibre, que després de passar moltes hores al cinema els va trobar un senyor anglès i els va portar a França. Ens hem d’imaginar l’escena de nens abandonats a Figueres, que continuava sent bombardejava per les tropes de Franco, i la immensa sort que l’Eric els trobés.

La investigació és un reconeixement per a aquestes persones, John Langdon-Davies, Eric Muggeridge, Nick Barton i Esme Odgers, els fundadors de Plan.
Ja ho dic al llibre: són els meus herois. Gent que portava una vida benestant a Anglaterra, als Estats Units i a Austràlia arriben a la Península per ideals, per ajudar, sense rebre res a canvi, i fins i tot hi deixaran la vida, com el cas del Nick, al front. És una història emocionant que demostra que l’esperit d’ajudar no té fronteres.

¿Ampliarà la investigació?
Sí, és una història que m’acompanyarà sempre més. Estic rebent nova informació.