Jordi Nistal: “Dos bàndols és simplificar, hi havia una tercera Espanya”

“Antimaniqueu i antisectari”, així defensa Jordi Nistal ‘El front del Pallars i la vida republicana de l’Alt Urgell’. El presenta avui, a l’Espai Ermengol (19.30 hores)

Tercer llibre que publica, i amb Salòria. 
Sí, després del dedicat als 75 anys de l’institut Joan Brudieu, on vaig ser professor, i el primer que vaig dedicar a la guerra civil,  El camp de treball de la falç i el martell, sobre un camp de treball republicà que hi va haver a Montferrer.  

I d’aquí...
És clar, sí, sí, l’origen d’aquest nou llibre arrenca d’aquí. A El front del Pallars... em centro en aquesta etapa poc coneguda de la guerra, l’últim any sobretot. Mal coneguda. 

Per què?
Majoritàriament la gent recorda molt la primera etapa, la del predomini anarquista després del cop d’Estat del 1936, fins a la segona meitat del 1937. El moment dels comitès de milícies, de l’anarquia, de molts assassinats polítics. Això marca. Però després la situació canvia, la rereguarda no viu una situació homogènia, contínua. L’Estat, el govern de Negrín, i la Generalitat, recuperen el poder i les tropes franquistes llancen una gran ofensiva que arriba a la Noguera Pallaresa. Això vol dir que la guerra pròpiament dita arriba aquí i el front queda estabilitzat. L’Alt Urgell esdevé zona de guerra, amb la immediata rereguarda. 

Això vol dir...
Que les unitats militars arriben aquí i s’hi estan deu mesos, fins a la retirada final. Aquesta rereguarda republicana és complicat d’explicar. Ja em passava amb els meus alumnes. Què ens queda de la guerra civil? Allò que impacta més: els morts, tant al front de combat com els civils. A la primera etapa hi ha un nombre important de morts civils i una profunda transformació de la vida, amb tota la persecució de la gent de dretes, dels religiosos... En una societat com aquí, més o menys tradicional, aquest enfonsament del poder, de l’Estat, del dret, genera impacte. Per això la gent se’n recorda de la FAI, dels comitès de milícies que substitueixen el poder legal. 

El llibre s’ocupa del període menys conegut. 
Han estat quatre anys de feina. De buidatge d’arxius: el Militar d’Àvila, l’Arxiu Històric de l’Aire i, per descomptat, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell i l’Arxiu Històric Nacional: s’hi conserva perfectament tota la documentació sobre la repressió republicana, els franquistes prou que se’n van ocupar de recopilar-la, a la denominada Causa General.

Fonts orals. 
Per descomptat. Els fills, sobretot, han recordat episodis explicats pels pares, com els emboscats que hi havia per Cabó, Coll de Nargó, pel sud de la comarca. Els de més cap a la Seu fugien més aviat en direcció a Andorra. Eren aquells que havien estat cridats a files, especialment en la lleva en massa a partir del 1938, que pràcticament arreplega tota la població masculina de Catalunya. A diferència de les milícies populars del 1936, amb gent més implicada políticament. Però ara es crida tothom a files, a partir dels 18 anys, sigui per lluitar al front o per fer treballs de fortificació, especialment els més grans de quaranta anys. 

Parla dels combats i de la vida de la població civil. 
He volgut explicar l’arribada aquí del front de guerra, com s’organitzen les unitats militars: cal fer infraestructures, carreteres, hem de pensar que el front se situa a quasi 2.000 metres d’altitud, és una guerra de muntanya, de posicions. Cal també fortificar: el lema de la República al moment és “Resistir és vèncer”. El lema s’explica pel context internacional, recordem-ho: si esclata per fi la guerra europea, pot suposar suport per a la República de països que li havien girat l’esquena. Ni França, ni Gran Bretanya, ni els Estats Units els ajuden.  

Aleshores, a l’Alt Urgell...
S’hi situa la immediata rereguarda, i això vol dir que s’estableix una economia de guerra, on tot està supeditat als militars, tots els aspectes de la vida.  Calia mantenir els batallons, les unitats, dispersos  pel territori, vivint sobre el terreny. Ja hi havia una situació així des del 1937, però s’intensifica. Hi ha racionament, els militars requisen de cases particulars i edificis públics. Al Seminari de la Seu, per exemple,  s’estableix una escola de capacitació de comandaments a partir del 1938, i fan fora els alumnes de les escoles graduades. L’escorxador, les fusteries, les panificadores, tot, tot, està al servei de l’exèrcit. 

Els combats són a prop? 
Es recorda molt el de Sant Joan de l’Erm, però el combat significatiu va ser el de les Pedres d’Auló, just darrere el Pic de l’Orri, molt a prop de les pistes de Port Ainé. Era maig del 1938 i l’objectiu de les tropes republicanes era recuperar la Noguera Pallaresa, perquè darrere havien quedat les centrals hidroelèctriques que abastien Barcelona i la indústria de guerra. Un enfrontament acarnissat, de trinxeres, com en la Primera Guerra Mundial, guerra de posicions, amb assalts als nius de metralladores i moltes baixes. No se’n van sortir, és clar. Aleshores es van replegar, es van fortificar, perquè es va convertir en un front secundari del de l’Ebre, en espera de la que havia de ser la  gran batalla. 

El llibre s’atura molt en les persones. Peripècies amb noms i cognoms. 
He aprofitat l’oportunitat d’apropar-nos a les persones que ho van viure, per això incloc els relats dels combatents, la memòria dels combats. Estaven protagonitzats per aquells joves de la denominada Quinta del biberó que van ser, literalment, arrencats de casa seva. Els que van sobreviure van quedar marcats per sempre, i per això els testimonis que se’n conserven són extraordinaris. 

Potser ni sabien per què lluitaven, alguns.  
Entren en combat, viuen a les trinxeres, aïllats del món. En els relats no hi ha molta èpica, bàsicament busquen la supervivència quan arriba el moment àlgid, el de la batalla. Després hi ha els emboscats, els pròfugs, els desertors... aquells a qui imposen la guerra, que són una bona part dels mobilitzats durant aquell període. És la tercera Espanya: això dels dos bàndols és una simplificació. No tot és blanc o negre.