La Biennal, en quadre

Henry Périer, el crític d’art francès que des del 2012 ha patronejat el pavelló nacional a la Biennal de Venècia, no repetirà com a comissari en l’edició del 2017, que el ministeri de Cultura va obrir oficialment ahir amb la convocatòria del concurs per al nou format dels Tallers d’Art, d’on sortirà el representant a la Biennal. Així ho van confirmar ahir fonts coneixedores del cas. El ministeri també busca substituts als sotscomissaris, que en l’última edició van ser Francesc Rodríguez, Joana Baygual i Sebastià Petit, així que la quarta participació en la fira d’art contemporani més important del calendari internacional arrencarà com qui diu de zero, perquè tampoc està decidit l’emplaçament ni, per tant, la superfície de què disposarà l’artista (o col·lectiu) finalment seleccionat. Detall aquest últim en absolut banal, sobretot si recordem els problemes i el sobrecost que l’any passat van causar les reduïdes dimensions de l’espai Spiazzi Castello.

De fet, l’únic que n’ha transcendit és el canvi de format del procés de selecció —de seguida en parlem— i que l’artista que el 2017 succeeixi Agustí Roqué i Joan Xandri rebrà una ajuda de 20.000 euros en concepte de “creació de l’obra”: cal tenir en compte que fins ara els artistes venecians treballaven gratis et amore, per dir-ho a la manera d’Antoni Morell, que amb prou feines rebien alguna contraprestació en espècie, i que la major part dels artistes susceptibles d’anar a Venècia —per no dir tots— tenen una dedicació en el millor dels casos semiprofessional i que compaginen l’art amb una feina diguem-ne convencional, que és la que els dóna per viure. Així que com a mínim en aquest punt s’ha fet un pas de gegant.

Però el que més ha inquietat el gremi —i quan parlem de “gremi” ens referim al renascut col·lectiu La Xarranca, el més similar a un interlocutor vàlid que tenim ara mateix al país— és la “desnaturalització” dels Tallers d’Art. I així li ho van fer saber a Ivan Sansa, l’home designat pel ministeri per pilotar l’operació Venècia 4.0, en la reunió que van mantenir ara fa quinze dies. Al·leguen des de La Xarranca que el ministeri no veia clara la continuïtat dels Tallers, especialment després d’una última edició que s’ha dilatat cinc anys, cinc, i que la forma de reconduir-los ha sigut reconvertint-los en el concurs oficiós per a la Biennal. El problema, continuen, és que els Tallers van néixer aviat farà dos decennis amb el molt saludable objectiu de donar suport als artistes que arrencaven, o que no tenien un espai per treballar. Els nous Tallers estan específicament concebuts per seleccionar el representant del pavelló andorrà a la Biennal. Cal suposar que amb una trajectòria consolidada. ¿Quin lloc hi tenen els artistes acabats de sortir de la facultat o que comencen a obrir-se pas en el món de l’art?

Des de La Xarranca proposaven que un o dos dels espais dels Tallers —ubicats a l’última planta de la remodelada caserna de bombers de la Massana— es destinessin a aquests artistes “emergents”. Ja es veurà, però el que està clar és que amb el nou format els Tallers difícilment seran accessibles per als seus inquilins originaris. Més dubtes: si els Tallers funcionaran de fet com un concurs en què el premi gros és Venècia, ¿què passarà amb els dos finalistes? Sansa va insinuar l’opció que els tres projectes seleccionats per als Tallers es presentin en públic a l’Art al Roc —l’antic CIAM, reconvertit en sala d’exposicions del Govern— amb la possibilitat que s’habilités una mena de vot popular. Però el cert és que la nota pelada que el ministeri va fer pública dimarts diu clarament que serà el “comissariat” —encara per determinar— el que seleccionarà les obres que participaran en la fira. Del públic no en diu ni piu.

En aquest festival de dubtes, rumors i incerteses, tampoc no queda clar si els artistes que han participat en les edicions anteriors dels Tallers s’hi poden tornar a presentar —el cert és que la convocatòria només exclou els seleccionats per a les Biennals del 2013 i del 2015, no en canvi els del 2011—, però la crítica més demolidora és que una vegada més caldrà treballar contra el rellotge: els candidats han de presentar un preprojecte —tot i que el ministeri no ha concretat quina és la data límit—; els tres seleccionats tindran fins al 6 d’octubre per elaborar la maqueta, i el guanyador començarà llavors una carrera per enllestir l’obra a temps de la inauguració de la Biennal, el maig del 2017. En fi, que si d’això no se’n pot dir improvisar, li falta ben poc.

Els Tallers, d’incògnita en incògnita

Els nous Tallers de la Massana tindran, com s’acaba de dir, una funció més selectiva que no pas formativa, que n’era la vocació inicial quan es van crear, a mitjans dels anys 90. L’altra novetat de l’artefacte serà —de fet, és— l’habilitació d’un taller-estudi per poder-hi instal·lar artistes forans en residència, una opció fins ara inexistent però que, segons Sansa, i tot estar ja habilitat, no es podrà estrenar fins al curs que ve per falta de pressupost. D’altra banda, els nous tallers —ens referim ara a l’espai físic, no al diguem-ne concepte— s’han reconvertit precisament en això, en “espais de reflexió” —en la terminologia del ministeri— abans que en tallers pròpiament dits, perquè la superfície disponible només serà apta per “concebre” l’obra i, com a molt, preparar-ne la maqueta. Per a l’execució de l’obra, l’artista s’haurà d’espavilar per trobar un taller en condicions. Una altra de les preocupacions de La Xarranca és la infrautilització de l’espai: ¿quin ús se’ls donarà, als Tallers, quan els artistes d’una convocatòria de la Biennal ja hagin acabat la seva feina i els de la següent encara no hagin començat, un període que, tal com han anat fins ara les coses, es pot allargar ben bé un any? Per acabar, recordem que les obres de l’última edició “estàndard” dels Tallers, convocada el 2011 i amb la participació de Neus Mola, Joana Baygual i Sílvia Guillem, s’exposaran a l’Art al Roc a finals de juny.