La Unesco aprova l’ingrés d’Andorra al patrimoni immaterial en una candidatura transnacional amb nou països més.
Les falles, el 2015; les festes de l’ossa, l’any passat, i la transhumància, des d’ahir. Ja tenim tres peus a la llista del patrimoni immaterial de la humanitat, la Champions del que la Unesco defineix com el conjunt de pràctiques, expressions, coneixements i tècniques que es transmeten de generació en generació i que proporcionen a les comunitats un sentiment d’identitat, de pertinença i de continuïtat, per dir-ho amb les seves exactes paraules. Doncs d’ara endavant la transhumància també ho és. De fet, ja ho era des del 2019, quan una candidatura transnacional integrada per Àustria, Itàlia i Grècia en va instar la primera inscripció. Andorra es va afegir a l’ampliació de la candidatura, coordinada per França i Espanya i a la qual també es van apuntar Albània, Croàcia Luxemburg i Romania. I la resposta positiva va arribar ahir al vespre al 18è Comitè Intergovernamental del Patrimoni Cultural Immaterial que té aquesta setmana lloc a Boswana.
Es tracta, segons la ministra de Cultura, Mònica Bonell, del reconeixement a una pràctica ancestral “que ha contribuït a la sostenibilitat i a la conservació del paisatge, que va ser vital per a moltes generacions i que encara avui es practica i és decisiva per exemple per a la gestió del sotabosc”. Un reconeixement als que ens han precedit i als que ens l’han transmès i també a l’heroic, irreductible grapat de ramaders que encara s’hi dediquen: “Són pocs, és veritat, però accedir al patrimoni immaterial és com un copet a l’esquena perquè la continuïn practicant, ajudarà a salvaguardar-la i, esperem, la farà una mica més atractiva a les generacions més joves”.
D’efectes pràctics en tindrà pocs, a banda d’aquest simbòlic copet a l’esquena, però potser a ajudar a donar visibilitat a una pràctica que entre nosaltres està documentada des del neolític, posem que fa entre 6.000 i 8.000 anys, i que com diu la directora de Patrimoni, Isabel de la Parte, “ha contribuït de forma decisiva a modelar el nostre paisatge i el nostre caràcter muntanyenc”. És en definitiva, “un gest internacional per a la valorització i protecció d’aquesta pràctica ancestral”. I en absolut la relíquia d’un passat remot: fins fa com qui diu quatre dies no era tan estrany topar-se un ramat de xais desfilant per Carlemany, o pasturant al cap del Carrer. I la transhumància ha deixat un llegat ben palpable: pensin en les bordes, cabanes, orris i camins de pedra seca que esquitxen les nostres muntanyes. També n’és testimoni la benedicció del bestiar que anualment té lloc a Setúria, i encara avui, contra el que pugui semblar, tres ramats d’entre 200 i 300 caps de bestiar practiquen la transhumància horitzontal, quan migren estacionalment cap a territoris veïns (Lleida, Aragó) per passar-hi l’hivern, mentre que una quarantena d’explotacions de boví i una quarantena més d’equí, la vertical, del fons de vall a la muntanya.
La cabana total de les nostres explotacions ramaderes suma un miler d’equins, 2.400 ovins, i 2.500 bovins, per a un sector que, inclosa l’agricultura i activitats associades, representa 1,5% de l’economia nacional. Un pes que no s’ha de mesurar, però, tan sols en termes quantitatius perquè pagesos i ramaders són els “jardiners” de les nostres muntanyes –en paraules de De la Parte– i per tant els que ajuden a mantenir un dels nostres principals actius turístics, que és el paisatge.
Inscrita la transhumància, queden altres dos candidatures per obtenir el label de patrimoni de la humanitat: la més immediata serà la pedra seca, en què també ens afegirem a la candidatura impulsada per Croàcia, Eslovènia, Espanya, França, Grècia, Itàlia, Suïssa i Xipre i inscrita el 2018. Bonell confia que el placet de la Unesco arribi d’aquí a un any. I la següent serà la de la construcció del Coprincipat dels Pirineus, “que volem presentar el 2025 però només si tenim el dossier enllestit”. N’hi ha una tercera en perspectiva, la de les escudelles, sopes i ranxos, impulsada per Vidreres i recolzada per la Massana, ciutat germana, “però només ens hi embarcarem quan tinguem al sac la pedra seca i el Coprincipat”.