Landry Riba es posa retro i publica en vinil ‘Tales from Behind the Mirror’

Diu Landry Riba que sí, que havia sigut un d’aquests friquis que es dedicaven a col·leccionar vinils. Però que en algun moment l’afició va cedir davant del principi de realitat —ja saben: l’espai, els pistrinquis, la família— i que ho va deixar “aparcat”. Tant, que fins i tot s’havia quedat sense tocadiscos: un dia es va espatllar i ja mai més no el va arreglar. Així que quan va decidir editar Tales from Behind the Mirror en vinil el primer que va fer va ser comprar-se’n un de nou. I això és exactament el que hauran de fer els que vulguin tastar com sonen aquests tales de plàstic, començant per la Maria, la històrica campana de Sant Serni de Canillo —cinc segles de vida i encara fa dring com si res— amb què arrenca el disc. Ell diu que sona “diferent”, “particular”, ni que sigui per la cerimònia que envolta el fet de treure el disc de la funda, posar-lo al plat, col·locar l’agulla al seu lloc i esperar que comenci a sonar: “Demana una actitud més activa, vas a escoltar música, no et limites a pitjar el botonet de l’MP3; és una altra cosa.” Qui ho vulgui comprovar encara hi és a temps. L’edició és limitada, dos centenars d’exemplars que es van començar a distribuir abans de Nadal i que encara circulen a un preu (12 euros) més que raonable. La idea, diu, va sortir de l’enginyer de so que va masteritzar-li el disc: “Deia que podia sonar molt bé, en vinil, i em va preparar el màster per si un dia m’hi animava. I com que tenia raó, m’hi vaig animar.” El problema va ser a l’hora de buscar qui li fabriqués el disc: les cases més reputades són avui a la República Txeca i a Polònia, però la demanda és tan alta que triguen mig any, mínim, a servir una comanda. Massa temps. Va insistir i va trobar la llum en un petit segell alemany: en vuit setmanes tenia els plàstics a casa. A punt per convertir-se en carn de col·leccionista. No és el primer que ho fa per aquí dalt —Nami es va avançar amb Fragile Alignments— i amb tota seguretat no serà l’últim. De fet, Hysteriofunk encara rumia si el llibre-disc del 20è aniversari que sortirà per Sant Jordi tindrà o no versió en vinil. Ja ho veurem. Els Tales de Riba, sí. Sonen diferent, insisteix. Com sonarà diferent el concert del 29 d’abril a l’Auditori, amb una desena de músics a l’escenari i arranjaments nous de trinca per a un repertori molt més acústic que l’original. Si no els han tastat, es faran un favor si van al portal del músic i punxen per exemple What was left behind. Amb la Maria i unes vaquetes brunes que toquen l’esquella. Ja veuran com sí: sona diferent. Encara que no sigui en vinil.