Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Landry Riba, Ordino, Auditori Nacional, Tales From Behind The Mirror
Andorra, Landry Riba, Ordino, Auditori Nacional, Tales From Behind The Mirror

Landry Riba: “Seguir sonant minimalista amb deu músics a escena: aquest és el repte”


Escrit per: 
A. L. / Foto: Natàlia Montané

¿Com se li acut ajuntar un sextet de corda amb tres persèfones? ¿Potser perquè no havia músics més oposats?

Primer de tot perquè el ministeri de Cultura volia un format diferent de l’habitual, l’escenari ho permetia, feia dies que ho tenia en ment i vaig dir-me: “Endavant!”

¿Què hi aporten Espinosa, Lozano i Verdeguer?

El que he fet és prescindir de les bases electròniques que utilitzo habitualment i substituir-les per instruments acústics: piano i bateria, amb l’afegit de les guitarres, que no n’hi havia. Un canvi d’electrònic a acústic.

Si no abaixen els decibels, es cruspiran les pobres cordes

 Els he hagut de lligar, és clar. A veure, no ens hem d’esperar Persefone tocant amb sextet, sinó tocant la meva música de la forma que pensem que demana de ser tocada. I a un volum molt inferior a l’habitual.

Ha hagut d’arranjar els temes per a formació tan singular.

Totes les peces, perquè s’han doblat les cordes i s’han introduït aquestes parts de guitarra, que no hi eren.

Una de les gràcies dels 'Tales' i de 'We Were Trapped' era la proposta minimalista. ¿Es perdrà, en aquesta nova proposta orquestral?

Al contrari. El repte és seguir sonant minimalista amb deu músics a l’escenari. Una anècdota: el teclista, Migue Espinosa, em deia l’altre dia: “Amb la teva música se’m sent!” Serem molta gent, però l’essència és la mateixa: fer música atmosfèrica.

Sonarà diferent que els discos, d’acord, però ¿gaire diferent?

Diferent, sí, perquè sempre ho és quan canvies l’electrònica per l’acústica. Les cordes sonaran molt més plenes —no és el mateix tres que sis—, les guitarres, tot i que discretes, hi són. ¿Molt diferent? No. Hem tocat algunes dinàmiques perquè el concert tingui algun punt una mica més àlgid i tornar després a la calma, però sempre dintre de paràmetres molt subtils, evitant caure en el terreny del postrock i similars. Potser hi entro algun dia, però no és el moment.

El següent pas, ¿no serà aquella cosa tan kitsch de fer-se acompanyar per una orquestra simfònica?

Impossible. Primer de tot perquè la meva música no està concebuda per a això, i tampoc no em veig capaç d’arranjar-la per a aquesta classe de formació.

¿Quin escenari prefereix: La Fada, Sant Serni, Radio Andorra o l’Auditori?

Sant Serni em va encantar pel so, i per un concert reduït, posem que amb una vintena d’espectadors, és ideal. L’Auditori serà molt diferent: per la proposta i per les dimensions. Però per la meva experiència, amb banda petita, millor com més petit és l’espai.

¿Tocaran amb faristol i partitura?

Les cordes sí, perquè una part del sextet no havia tocat mai amb mi, i no era el cas de demanar-los que s’ho aprenguessin de memòria; el piano, també, amb una partitura que s’ha hagut d’escriure per a l’ocasió.

¿On queda el baix, enmig de tot aquest desplegament instrumental?

En un segon pla, marcant les bases harmòniques. En cap moment he tingut la pretensió de fer un disc de baixista. El baix és per a mi l’eina amb què millor m’expresso, però no podria fer —de cap manera— el que fa Migue Guerra, per exemple.

¿Com escriu els temes? ¿Predomina la improvisació o la feina d’estudi?

Cada disc té el seu leitmotiv. Sense això no em poso a escriure. El de Tales, per exemple, era la idea que només canviant la perspectiva —posant un mirall davant la realitat— captes matisos i facetes que mai no hauries dit. Una vegada tinc això, tot comença amb un acord, un arpegi, en algun cas una melodia; a vegades veig de seguida com vestir-la, d’altres, la deixo madurar al calaix i la reprenc al cap d’un temps.

Segur que ja deu tenir rumiat el pròxim disc.

Tinc aquesta idea mare: la correspondència, les cartes personals, que avui semblen una cosa de l’any de la picor però que fins no fa tant encara eren un mitjà de comunicació importantíssim.

Difícil intercalar-hi els sons de la naturalesa a què és tan aficionat.

Ja ho veurem: però poden ser altres sons com ara el frec d’una ploma o un bolígraf sobre el paper, o el tac-tac-tac d’una màquina d’escriure.

Ja que en parlem, ¿com sonaran a l’Auditori les campanes, les esquelles i els trons que acompanyen els temes?

Això va tot samplejat, a partir de l’enregistrament original. És com un músic més, amb la sola diferència que se l’ha de disparar i se l’ha de parar.

¿Ha aconseguit amb aquesta formació el somni d’emular el seu admirat Olafur Arnalds?

La veritat és que em feia molta il·lusió provar-ho. Veurem quin és el resultat, però les sensacions són estupendes —per dir-ho com els futbolistes—, amb la Fundació ONCA ens hem entès a la perfecció i per tant queda molt de camp per córrer junts.

Sospito que amb 'Tales' li passa com a David Gálvez amb 'Res no és real': crítiques excel·lents... i escasses vendes.

Pel que fa a escoltes, som a la banda alta dintre dels músics del meu, diguem-ne, nivell. Però a l’hora de la veritat les descàrregues són —és cert— poquíssimes. He fet els deures, tocant totes les portes, escrivint a totes les emissores i revistes, i la resposta habitual és que aquest no és el pal que toquen. Que no els interessa. Però no em puc queixar, perquè tinc l’oportunitat de fer directes, i això és molt més del que poden dir col·legues meus d’altres països que practiquen aquest gènere. Així que no em queixo.

Andorra
Landry Riba
Ordino
Auditori Nacional
Tales From Behind The Mirror

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte