L’Etnològic, a Sant Julià

Serà, si tot va bé, l’any que ve. I si tot va bé vol dir si la tisorada pressupostària prevista per al 2017 lauredià deixa un raconet per habilitar la primera planta de l’antic Comú com a espai expositiu. Això sí: primer de tot caldrà sargir les inoportunes goteres que han aparegut a la teulada de l’edifici i que es veu que han retardat tot el projecte. Així és com ho visualitza, en fi, Sergi Mas: com un espai expositiu abans que com un museu amb tots els ets i uts, que acolliria inicialment la seva col·lecció etnològica –“Ja sé que la paraula espantarà més d’un, però hauria de sortir en el nom de l’artefacte, ni que sigui en lletra petita”– i que si es comprova que desperta interès, diu, es podria ampliar amb peces provinents d’altres col·leccions. I tot, sota el signe de l’austeritat que ha marcat la trajectòria del nostre home d’avui, que es posa nerviós i s’esgarrifa, insisteix, quan sent les milionades que es destinen a certs equipaments museístics.

La idea es va començar a gestar a l’abril, en la presentació a la planta baixa del mateix edifici d’Aspectes de l’art popular. Ja es va veure llavors que l’entusiasme de les autoritats no era purament retòric i de seguida li van prendre la paraula. D’aquí va sortir el projecte que el Comú té sobre la taula: ara només falta posar fil a l’agulla –i tapar els forats del sostre. Aspectes de l’art popular era el recull il·lustrat pel mateix Sergi Mas dels oficis, les eines i els estris domèstics que la (diguem-ne) industrialització va condemnar a l’extinció. Al nou espai s’hi exposaran els objectes físics.

Es tracta, adverteix, d’una col·lecció de proporcions literalment modestes: la peça més aparatosa és un graner per al blat que va salvar, diu, d’una casa d’Aixirivall que estava a punt d’anar a terra, “i si l’he pogut conservar és perquè la vaig guardar desmuntada; és el problema de sempre: les peces grosses no les podia adquirir perquè no m’hi cabien”. El mateix amb un llit de màrfega, autèntica relíquia, que caldrà muntar de nou. La resta de la col·lecció està formada per objectes de dimensions molt més reduïdes, des de calders per preparar el menjar dels porcs fins a culleres i forquilles; llànties, tupins i gallerets; jous i lloses; malls i encluses, fornals, dalles i aixoles, i sobretot, sobretot, la trentena de salers de pastors –musicats a punta de ganivet, i amb la seva nanseta– que constitueixen el seu tresor més preuat: “Són tots originals i alguns daten dels segles XVII i XVIII: fora d’Andorra només se’n troben a l’Urgellet i al Pallars, enlloc més, i constitueixen sens dubte el conjunt més important.”

El cas és que no és la primera vegada que Sergi Mas intenta aixecar una mena d’espai etnològic com el que ell havia conegut als primers anys 50 al Poble Espanyol de Barcelona, on treballava a les ordres de Violant i Simorra, etnòleg eminent. Acabat d’aterrar al país –parlem del 1957–, es va trobar que a moltes cases encara es conservaven els estris que s’exposaven com a peces de museu a la denominada Casa Pallaresa del Poble Espanyol. I es va adonar que estaven a punt, a punt de desaparèixer. I posa un exemple extraordinari: la caixa de núvia renaixentista que una veïna seva d’Aixovall feia servir com a corral per a les gallines: el Duralex, diu, havia arrambat la terrissa; l’electricitat i el butà aviat jubilarien les llars de foc, i el tractor, els matxos: “A la gent li feien nosa, totes aquelles andròmines; se les volien treure de sobre per velles, per inútils o perquè els recordaven la vida humilíssima que havien dut fins aleshores. Antiquaris espanyols, francesos i fins i tot italians arreplegaven tot el que podien per quatre cèntims.” Així que amb la complicitat del cònsol de l’època, va reunir una col·lecció considerable que havia d’instal·lar-se al Callís de l’Illa –l’actual tanatori. Un projecte visionari que es va quedar a mig camí: el Comú es va fer finalment enrere i la col·lecció va ser adquirida pel Consell General.

Avui deu ser al magatzem de l’Avançadet, però Sergi Mas va continuar amb la dèria per la cosa antiga i el resultat són el miler d’objectes que s’exposaran a l’antic Comú. De moment només s’habilitarà la primera planta; a la planta baixa s’hi projectarà un audiovisual, i naturalment la sala de plens –dissenyada per cert per ell mateix– no es tocarà. Només falta per tant concretar la data, posar-hi nom, i mirar que el discurs no repeteixi el dels altres dos museus etnogràfics del país: Casa Cristo i Casa Rull. Però si volen fer-se una idea de com quedarà, tot plegat, ho tenen fàcil: a Aspectes de l’art popular hi trobaran molts dels futurs inquilins de l’espai.