‘Manual Indigest’: el fanzín de la crisi

¿Qui deia que Fiter i Rossell és una relíquia, un gloriós fòssil del nostre pensament que només serveix perquè els polítics natius es llueixin citant-ne de tant en tant alguna màxima? Doncs res més lluny de la veritat. Com a mínim, per a la desena d’artistes, escriptors i diguem-ne polemistes que s’han inspirat exactament en la número 21 –“Conservarlas antigallas tant sepuga; perque encara que algunas pareixen a primer vista rediculas, es perque no penetram be sa finesa”: sensacional, ¿oi?– per aixecar del no-res la primera entrega del Manual Indigest.

I vet aquí, en el Manual Indigest, un fanzín amb tots els ets i uts que pretén –diu Carles Sánchez, un dels impulsors d’aquesta aventura, juntament amb Eve Ariza– reflexionar sobre la identitat en un moment d’extrema incertesa. I que ho fa a partir d’un dels símbols reconsagrats de l’andorranitat. La cosa funciona més o menys així: ¿ens hem de prendre la màxima 21 com un dogma de fe? ¿O com l’antigalla que sembla a l’oïda moderna? Es tracta d’aprofitar aquesta ambigüitat per aturar-nos un moment: “¿Què hem de fer, amb el llegat que he rebut? ¿Quin valor i quin sentit té? ¿L’assumim i el reinterpretem amb criteris del segle XXI? ¿O l’enterrem d’una vegada i tirem pel dret?”

Diguem abans de continuar que la gràcia de tot plegat radica en el format, aquest fanzín que sembla sorgit del més profund de l’underground dels anys 70 però que –diuen Sánchez i Ariza– ha experimentat una segona joventut gràcies a les noves tecnologies. El cert és que, com a mínim en temps moderns, només n’hi ha un precedent, per aquí dalt: aquell Torticoli Social Andorrana que la mateixa Ariza, aleshores amb Helena Guàrdia i Daniel Arellano, va parir el 2013 i que va passar injustament desapercebut. Amb noves tecnologies o sense, el format de Manual Indigest evoca indiscutiblement aquelles revistetes ciclostilades, autoeditades amb una sabata i una espardenya, que van proliferar als 70 i 80. Aquest és el segell de fàbrica del fanzín, i no l’han volgut perdre: així que ahir mateix acabaven de fotocopiar i grapar, un a un, els cent exemplars del número 1. Vaja, que només els faltava la vietnamita.

La nòmina de creadors que han participat en aquesta pintoresca aventura la completen la il·lustradora Montse Mayol, un parell d’artistes pluridisciplinàries –Io Casino i Alba Sarlé–, el debutant Damià Gómez, el poeta Arnau Pérez Orobitg i una colleta d’heterònims estil Pessoa: Romà Testassut, Enric Jovell, Glòria Stelli i anar fent. Un detall, aquest de mantenir l’anonimat, “que també deu voler dir alguna cosa sobre el país que tenim”, diu Ariza.

Vocació iconoclasta

Potser sí. Manual Indigest és, en fi, una obra com es veu col·lectiva, on a cada participant se li va proposar que fes una aportació inspirant-se en la màxima 21, i que després era processada i tunejada per uns i altres. I tot plegat, puntuat per breus poemes del mateix Sánchez, Zuara de nom de ploma. Peces d’aquest estil: “El país/ no quiere hijos,/ el país reniega de lo fértil,/ el país quiere empleados/ que le atiendan/ y brinden/ por el país,/ y vistan galas/ cuando al país,/ ay,/ le apetezca.” És també una obra obertament iconoclasta, que tant proclama lo doctor Fiter i Rossell home de l’any i l’enfila fins a la portada de la revista Time que tuneja la talla de la Mare de Déu de Meritxell, aquí amb la llengua a fora, i convoca una marxa “per les fronteres” aprofitant aquesta idea tan original d’organitzar carreres amb l’excusa més capritxosa.

No hi busquin en tot plegat una lògica irrefutable, ni una prístina coherència. Tampoc el llegeixin de pe a pa; millor, diuen, fer-ho a batzegades, o seguint les marques vermelles i blanques d’un GR que proposen una lectura aparentment aleatòria, estil Rayuela. Manual Indigest és un artefacte insòlit en el nostre ensopit panorama artístic. Tant, que fins i tot inclou un brevíssim text de Sergi Mas on a banda de desfer-se en elogis del Digest de debò –“El més fiable dels codis existents sobre ètica política, infinitament més net que el Príncep”, en diu, amb la murrieria habitual– exhuma perquè li dóna la gana l’episodi de la Concepció de cal Guineu, veïna seva a Aixovall, que els dies de tempesta treia la pedra de llamp de casa, l’alçava amb les dues mans i proferia cara al cel la invocació secular – “Sant Pau, santa Creu, Santa Bàrbara no em deixeu”– fins que la tempesta marxava.

¿Què més es pot demanar? Pot ser que es repeteixi. I el cert és que Manual Indigest neix amb vocació de continuïtat: avui mateix, Sánchez, Ariza i companyia imparteixen a la biblioteca d’Escaldes un taller que tornarà a partir d’una màxima de Fiter i Rossell per elaborar el que pretén ser el número 2. La inscripció és lliure però cal reserva prèvia. I si la cosa rutlla, ja ho saben: al Digest n’hi ha 55, de màximes.