Meritxell: nova talla per a la patrona

Se’ns gira feina, amb les novetats del dia de la patrona: la primera, que ja sabíem, és la inauguració del museu de la Bíblia, amb el miler i mig de volums de la col·lecció de Pere Roquet i que obrirà oficialment les portes aquest mateix diumenge. La segona, atenció, és la nova talla de la Mare de Déu que es col·locarà al setial que li ha projectat l’arquitecte Antoni Pol al presbiteri de la basílica: entre el lloc que ocupa l’actual talla i el faristol del creuer. Fa dies que ja són ben visibles els (diguem-ne) fonaments del que Pol descriu com “un cambril del segle XXI”, una estructura formada per tres cilindres metal·litzats i pintats de blanc sobre els quals es col·locarà un altre cilindre, aquest de vidre, que preservarà la talla.

Si el setial és un element que canviarà decisivament la fesomia del temple, probablement tindrà un efecte encara superior la nova talla: en primer lloc, perquè jubilarà la que l’escultor canillenc Jaume Rossa va cedir el 2005, després que la imatge titular –obra aquesta de Sergi Mas– fos arrencada i cremada per un pertorbat. Però sobretot, perquè la nova patrona no l’ha tallat cap artesà: el bisbat, que ha patrocinat l’operació –també hi participen el Comú i el ministeri de Cultura– va encarregar la marededéu en un taller d’Olot que cisella escultures amb làser.

Es tractava de tallar una imatge el més semblant possible a l’original romànica que se suposa que va cremar –o millor dit, des­aparèixer– a l’incendi del 1972. Per això es va recórrer a una tecnologia punta, un programa informàtic que és capaç de tallar una peça a partir d’imatges fotogràfiques del model, d’on extreu les proporcions, formes i fins i tot les textures de la superfície. Es veu que el resultat final és espectacular: no ja una còpia, sinó una rèplica gairebé perfecta. Una tecnologia que per primera vegada s’aplica a una imatge religiosa i que –com deu haver intuït el lector– resulta ideal per a un cas com el de Meritxell, en què només es disposa de documentació fotogràfica –negatius de Claverol i de Burgués Martisella, segons fonts coneixedores del cas. Quan la imatge estigui tallada –a làser, recordem-ho– hi intervindrà una restauradora, que hi posarà la capa de policromia.

Fins aquí, la teoria. Caldrà comprovar si el resultat és tan sensacional com el bisbat augura, i si l’ha encertat recorrent a un tallista làser i eliminant el (diguem-ne) factor humà, que sembla d’altra banda inherent a una obra artística –i la imatge d’una marededéu ho és, ¿oi? En qualsevol cas, la nova talla de la patrona suscita un grapat de reflexions: d’una banda, la imatge de Rossa, que des del 2005 es venerava a la basílica, es mudarà al local social de la gent gran de Canillo, diu mossèn Ramon. De l’altra, el mateix mossèn Ramon sempre havia sospirat perquè la marededéu d’AINA, obra també de Sergi Mas, acabés un dia a Meritxell. Amb bons, formidables, arguments: Mas la va tallar a partir de la còpia que el Consell General li va encarregar el 1969 per a l’aleshores bisbe Iglesias Navarri, que avui es conserva al col·legi Janer i que tant mossèn Ramon com el mateix Mas sempre han considerat una rèplica perfecta de l’original romànica. Doncs ja no serà així.

Caldrà també veure quina serà la policromia de la nova imatge: sosté Mas, que la coneixia a fons, que la talla medieval només conservava la pintura original a la part posterior; a la resta de la imatge s’hi va aplicar una mà de pintura a la restauració (anònima) de finals del segle XIX. I a les fotografies que s’han conservat el color balla de forma sospitosa: en unes és d’un mat tètric; en d’altres brilla de forma quasi estrident. Si, ja que es busca aquesta estricta fidelitat a l’original, s’ha utilitzat una soca de pi negre –com a la talla romànica– o de til·ler, com l’escultora Ingrid Forell va preferir per a la imatge que fa dos anys va tallar per al santuari nou. I si la nova marededéu està clavada al setial amb sis claus de ferro –així era a l’original, torna a dir Mas– o tota la imatge està tallada en una sola peça.

Totes aquestes incògnites es resoldran com a molt tard el pròxim 8 de setembre. Potser una mica abans. Però el bisbat encara no ha recollit la peça –que, això sí, ja està enllestida– i no té data fixada per a l’operació Meritxell. Així que si volen dir adéu a la talla que des del 2005 s’ha venerat a la basílica, ja es poden donar pressa, perquè té els dies comptats. Potser és just i potser és necessari, per dir-ho en termes litúrgics. Però també és una llàstima.