Operació ‘Sangre en la nieve’

Si hi ha una persona capaç de trobar l’agulla al paller o, el que és el mateix, una còpia de Sangre en la nieve, la pel·lícula avui desapareguda rodada el 1942 entre Grau Roig, Canillo i Ordino pel director català Ramon Quadreny, és sens dubte Pep Benavent. Ja saben, l’autor de Quan anàvem al cine, autèntica enciclopèdia vivent sobre el setè art i orgullós posseïdor d’una monumental col·lecció -4.000 pel·lícules, 5.000 cartells, 11.000 programes de mà- entre la qual van aparèixer tant el programa de mà de l’estrena andorrana -el 15 de maig del 1944 al Principal Cinema de Sant Julià- com una mena de fotonovel·la, nou pàgines il·lustrades amb fotogrames de la pel·lícula i amb un text relativament prolix que permet seguir l’argument de l’artefacte.

Resulta que a Benavent el tenim a la Seu, això és tenir sort, que dóna a l’últim número de Portella -no se’l perdin- la primícia del tresor, i que el 10 de desembre inaugura a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell una sensacional exposició amb el material andorrà de la col·lecció: programes de mà de tots i cadascun dels cines que hi ha hagut al país, i cartells de les pel·lícules que s’hi han rodat, des de Les hommes d’airain fins a Sun Valley i, és clar, Sangre en la nieve. Per sucar-hi pa.

La primera notícia de Sangre en la nieve la van donar Roser Porta i Cinta Pujal el 2008. L’única pista que en van trobar aleshores van ser les referències de l’estrena barcelonina -el 30 de març del 1944 al Capitolio- i la sol·licitud de Xavier d’Areny-Plandolit, que el 10 de desembre del 1941 demanava al Consell General autorització per “portar a terme el rodatge d’un film cinematogràfic que reculli l’ambient i el paisatge de les nostres Valls, en el que es desarrotllin escenes de neu i sport aitals com skis, patins, etc.”. Li va costar 4.000 pessetes, però se’n va sortir, potser perquè en la mateixa petició declarava que “sent gran aimant de la seva terra per damunt de tot desitja favorir-la tant moralment com materialment mostrant al món les belleses naturals amb que Deu Nostre Senyor ha favorit les nostres Valls”.

Una altra cosa és que més que el repertori idíl·lic que augurava, el director Quadreny rodés al final el tòpic drama de frontera, amb contrabandistes, policies, i un triangle amorós format pel cacic del lloc -Don Guillermo, encarnat per l’actor Fernando Fernández de Córdoba- i el buscaraons Jaime, interpretat per Raul Cancio, el galan del moment, tots dos a la gresca per la capritxosa Regina, heroïna de la funció a càrrec de l’actriu Alfonsina de Saavedra.

Quadreny, el maleït

I és aquesta actriu el vincle andorrà de la pel·lícula: resulta que Alfonsina -de cognom García: elSaavedra era una llicència artística- era germana de María de los Llanos, la dona d’Areny-Plandolit. I que tots tres -Xavier, María de los Llanos i Alfonsina- formaven un trio inseparable, recorda una de les nebodes de Xavier. Així que va ser com si rodessin a casa. Però ni la neboda d’Areny-Plandolit ni Benavent ni (sembla que) ningú ha vist la pel·lícula. Tant Àngel Comas, a El cinema a Catalunya durant la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme, com Augusto M. Torres, a Directores españoles malditos, donen una molt succinta notícia de Sangre en la nieve: “Melodrama rural amb tocs policíacs i un parell de cançons populars, és una de les pel·lícules menys conegudes del seu realitzador”, en diu Comas. Així que imaginin la sorpresa majúscula quan Benavent va rebuscar entre els seus fons oceànics i sí, allí hi havia el flamant material que tenen aquí dalt: “La veritat és que no sabia ni que s’havia rodat a Andorra ni que estava perduda. Ho devia comprar d’esma, no sé on.”

La cosa adquireix ara una nova dimensió i el repte, diu, és localitzar-ne una còpia: descartada la Filmoteca Nacional espanyola -tecla que ja va tocar Pujal sense èxit- Benavent creu que si n’existeix còpia, la trobarà en mans d’algun col·leccionista, “friquis de les bobines de 35 mil·límetres, que era el format estàndar de l’època”. I si ho diu ell, millor no dur-li la contrària. Que ningú no s’esperi, adverteix, cap obra mestra: serà un llargmetratge excèntric en la breu filmografia de Quadreny (Barcelona, 1892-1961), actor, doblador i director amb una desena de títols al sarró -“Comedias intrascendentes, más o menos sofisticadas que ocultan la dura realidad del país pero que están bien hechas”, diu Torres, que “en el mejor momento de su carrera [el 1945, després de rodar Eres un caso], deja de hacer cine y se convierte en director maldito, por razones para mí desconocidas”.