Sant Julià museïtza la parroquial i estrena un itinerari amb codis QR

Ni que ens haguessin llegit el pensament: ahir mateix la professora Cristina Yáñez reclamava des d’aquest racó de diari la urgent incorporació de les tecnologies de la informació (TIC) als nostres museus. Doncs va i la parroquial de Sant Julià, amb tota la modèstia, els avança com si res per l’esquerra i amb una iniciativa tan accessible, de fet tan òbvia, com ara habilitar una connexió wi-fi al temple i un codi QR a totes i cadascuna de les setze obres d’art que s’hi custodien perquè els visitants puguin accedir a una breu ressenya informativa sobre la peça en qüestió. Res de l’altre món, insistim-hi, però és que res de semblant s’havia vist per aquí dalt, amb l’honrosa excepció del festival de land art, la tardor passada. I tampoc res d’excepcionalment complex: n’hi ha hagut prou d’instal·lar la fibra òptica —amb la complicitat, això sí, d’Andorra Telecom, de Cable Mútua i del Comú— perquè Sant Julià es converteixi, qui ho havia de dir, en l’avantguarda dels nostres equipaments. Ja que hi som, no haurien estat malament uns textos més prolixos amb il·lustracions al·lusives, però no ens posarem ara llepafils i tot arribarà.

La jugada es completa amb una visita virtual a través de Google Maps, i el cert és que amb tan sols aquesta intervenció, purament cosmètica, la parroquial de Sant Julià ha deixat de ser el contenidor mut d’obres d’art que era fins ara i s’ha convertit en un museu interactiu. Rudimentari, si es vol, però prometedor. Perquè se’n facin una idea: entre les joies que s’hi exposen hi ha la talla romànica de Canòlic —l’original, és clar— i la pica baptismal, també romànica; una Mare de Déu del Remei barroca; dos retaules també barrocs, el de la Immaculada i el dels patrons del temple, i els dos Viladomats, el Sant Roc i Sant Nicolau Tolentí, peces majors del barroc nacional. El segon, ja saben, net, polit i restaurat, com és de llei; el primer, en canvi, espera torn des de temps quasi immemorials. I la veritat, no és ara mateix una de les prioritats de la parròquia.

Sí que ho és, en canvi, la reforma del presbiteri —l’espai que queda rere de l’altar major—. Mossèn Pepe Chisvert somia, diu, a il·lustrar-lo amb un mosaic monumental que relatarà la vida i miracles de sant Julià i de sant Germà. Atenció, perquè no es moca amb mitja màniga: per dissenyar-lo ha contactat amb el jesuïta eslovac Marko Ivan Rupnik, una eminència mundial —diu— en mosaics, que ha deixat petja al Vaticà, Fàtima, Lourdes i a la madrilenya catedral de l’Almudena. Només falta un detall: que Rupnik —professor al centre Aletti de Roma, la meca, amb perdó, del mosaic mundial— faci un forat a l’agenda per desplaçar-se fins a Sant Julià i conèixer de primera mà el pany de paret que li han reservat: 120 metres quadrats que el convertiran —si Sergi Mas no hi té res a dir— en el mosaic més gran d’aquest racó de món (i rodalia). ¿La inversió? “Assequible”, insisteix mossèn Pepe, “perquè només ens cobrarà el material; la mà d’obra la posa ell.” Dit així, i perdonarà el lector, sona diví.