Jan Arimany celebra el tercer aniversari amb ‘Thérèse Desqueyroux’, la gran novel·la de François Mauriac, i estrena així el caseller d’autors premiats per l’acadèmia sueca. A més, completa la trilogia escocesa de Lewis Grassic  Gibbon amb ‘Granito gris’.

Cada vegada que Trotalibros treu títol nou, saps que t’enduràs una prometedora sorpresa, i que Jan Arimany, l’ànima d’aquesta portentosa aventura editorial –sobretot, si recorden que l’ha engegat i portat fins aquí des del despatx de Ciutat de Consuegra, a la capital–, t’agafarà de la mà i et durà per camins insospitats, al marge de qualsevol moda, concessió o convenció literària. És així des del primeríssim volum, La guardia, amb què es va estrenar ara fa tres anys i que va posar en òrbita el poeta grec Nikos Kavadias, fins aleshores oblidat. Com a mínim, per al mercat de la novel·la en castellà. Arimany ha continuat fidel a aquella divisa primigènia de cultivar un catàleg gairebé arqueològic, i ha anat traient a la llum tresor rere tresor al llarg de tres anys i trenta títols. I els últims a incorporar-se a la nòmina de trotautors confirmen la vocació àcrata d’Arimany, explorador en cap de les perifèries literàries.

És així com Trotalibros incorpora el seu primer Nobel, François Mauriac (Burdeus, 1885-París, 1970). Alguns autors del catàleg –pensin en Zola, candidat a la primera edició, i en Vesaas, que va arribar a les rondes finals en tres ocasions– van estar a punt d’entrar a l’Olimp literari, però s’hi van quedar a les portes. Altres, Virginia Woolf, Janet Frame, Thomas Wolffe, “és inexplicable que morissin sense aquest honor”, diu. Una altra cosa és si a dreta llei podem incloure Mauriac en la llista dels autors d’autors més o menys maleïts que Arimany es vanta legítimament a ressuscitar. “És complicat sostenir que un Nobel ha estat injustament oblidat, però hi ha casos en què, contra tota lògica, és així, i Mauriac n’és un”. Ara que no ens sent ningú, siguem sincers: quants títols del novel·lista francès hauria pogut citar el lector abans de venir a espetegar a aquest article?

En endavant en podrà dir com a mínim un, aquest Thérèse Desqueyroux que constitueix la seva obra més celebrada. La trama segueix la tortuosa peripècia de la Thérèse del títol, molt ben casada amb un burgès prototípic de la França interior –posem que parlo de les Landes– que intenta enverinar el seu marit amb arsènic i a qui la justícia acaba exculpant per salvar les aparences. Mai no en queden clars els motius, perquè l’home no és el diable en persona però ella se sent empresonada en la reglamentària gàbia d’or. En fi, que el marit l’acaba tancant en una propietat familiar però finalment entén que l’única manera d’evitar l’escàndol i la vergnonya pública és deixant-la marxar i oblidant-se d’ella.

Home profundament catòlic, veterà de la I Guerra Mundial, compromès amb la República espanyola durant la Guerra Civil, simpatitzant de la Resistència i gaullista practicant, Mauriac es va inspirar en un cas real que havia sacsejat la França de principis de segle. I segons Arimany, Thérèse Desqueyroux és “una història de pecadors que conscientment o inconscientment s’allunyen de la llum de Déu i s’endinsen en les tenèbres arrossegats per les seves passions, la culpa o la soledat. Mauriac no jutja Thérèse, ni l’assenyala ni li llença la primera pedra. S’interessa per una dona ambigua, complexa i incompresa, feminista abans d’hora i amb desitjos homosexuals: un Ripley femení”.

La cirereta de tot plegat és Granito gris, l’última entrega de la trilogia escocesa de Lewis Grassic Gibbon (1901–1935). No direm que tanca un cicle perquè a Trotalibros li queda afortunadament molta corda, però Grassic era un dels autors que somiava a ressuscitar en castellà –de fet, mai havia estat traduït– i per això Canción del ocaso va ser el tercer títol de l’editorial. Fa un any li va seguir Valle de nubes i ara completa el cicle que s’ha convertit en la novel·la escocesa per antonomàsia i l’equivalent, diu, al que La plaça del diamant va significar per a la catalana als anys 60. I tot, per culpa de Chris, la protagonista de la trilogia i a qui Grassic segueix de tota una vida.

No sé si se n’han adonat, però de nou dues protagonistes femenines, com tantes altres de Trotalibros. No pot ser casualitat.