El festival renuncia a la secció de llargmetratge i crea dos nous premis de guió i muntatge.

Un pas enrere per agafar embranzida i centrar-se en el que saben fer i en el que realment funciona. Així és com va definir el director d’Ull Nu, Hèctor Mas, la reformulació de la secció competitiva, que l’any passat va estrenar nua flamant secció de llargmetratge... que ha durat exactament una edició. Aquesta, del 8 al 12 de  maig al Centre de Congressos i rodalies, ja no n’hi haurà perquè, diu Mas, “la resposta del públic no ha sigut l’esperada”. No renuncien a ressucitar-la més endavant, però de moment han aprofitat diners que s’estalviaran del premi gros al millor llarg (3.000 euros) per crear dos nous guardons, al millor guió i al millor muntatge, tots dos dotats amb 1.000 euros i que s’afegeixen als cinc que ja es convocaven de forma habitual: curt, direcció, fotografia, memòria històrica i Carnet Jove, així com el Premi del Públic, honorífic, i els dos guardons que es repartiran els millors projectes dels vuit que participen al Lab de guió. Una secció, aquesta, que va debutar l’edició passada i que ha disparat la participació, amb una quarantena de candidats que optaven a participar al taller que impartiran el director Alejandro Marín (Te estoy amando locamente) i la guionista Marta Grau (Les de l’hòquei).

Així que el tall d’Ull Nu seran de nou els curtmetratges. Aquest any, de nou amb rècord de participació: es van superar les 600 inscripcions –ja saben, de directors menors de 35 anys procedents de Catalunya, Navarra, Aragó, País Basc Occitània, Nova Aquitània i naturalmen Andorra– i tan sols 24 han superat el tall. Es projectaran el 10 i l’11 de maig al Centre de Congressos, dividits en quatre blocs –L’herència de la memòria, Engendrar el present, Joves adults i Dissidències– i amb grapat de noms propis: Malena Montiel, amb Pan de rana, un projecte que es va acabar de polir precisament al laboratori de guió de l’any passat; Lucía G. Romero, que ve d’endur-se el premi al millor curt de la secció Next Generation del festival de Berlín amb Cura sana; i Alba Cros, millor llarg l’edicio passada amb Alteritats, i que aquesta compareix amb Anhel de llum. 

El jurat professional el conformen aquesta vegada el director Álvaro Rodrígiez Areny (Under the Ice), la muntadora Sofia Escudé (Hayati, mi vida) i la crítica Mariona Borrull (Fotogramas), i la mala notícia és que tan sols concorreran dos curts a Andorra: No caiguis, de Blanca Sacristán, Raquel García i Mariona Rayo, guanyador del Recrea i que es projecta fora de concurs, i Frialdad, d’Andrea Sánchez, tan prometedor que mereix peça a part.

El país convidat serà aquesta edició Portugal, amb una selecció de curts del festival indie de Lisboa i la presència dels directors Marta Sousa (Simon Chama) i Frederico Mesquita (A barriga de Mariana), i del programador d’IndieLisboa, Ricardo Vieira. Hi haurà el reglamantari desplegament d’instal·lacions –sis, repartides entre la galeria Riberaygua (Binomi), la rambla Molines (Alimàries), la plaça Rebés (Castellers), la plaça del Poble  (Sci-Fi i Flexo) i el Centre de Congressos (Calidoscopi heterodox)– i l’habitual programa paral·lel de concerts, amb Llum, Gigi Morralla, DJ Tite i Rokyo. Diumenge al matí es dedicarà al públic familiar amb passi de curts (El gat Tabby i altres històries felines) i espectacle d’ombres xineses de Líquid Dansa (Una maleta de contes), i a la tada, entrega de premis al Centre de Congressos.

Andrea Sánchez reivindica el Gigó gore a ‘Frialdad’

Atents a Frialdad, el curt amb què Andrea Sánchez defensarà el pavelló andosí en aquesta 11a edició d’Ull Nu. Es tracta d’una posposta que combina el gènere fantàstic amb l’històric –“Una perla”, en paraules de Marc Camardons, que s’estrena com a codirector del festival– i que s’inspira obertament en El espectro de Justine, el tercer i últim llargmetratge de Jordi Gigó (1945-1991). Una raríssima joia de la sèrie B amb deriva eròtica que cultivava el realitzador, protagonitzada per Toni Isbert, María Elias i Mercè Fillola, rodada principalment a Andorra i que proposa una revisió –naturalment eròtica– de la celèbèrrima novel·la del marquès de Sade, amb una Justine que desperta al segle XX i casualment al nostre racó de mon. La pel·lícula no es va acabar de muntar ni tampoc n es va estrenar comercialment, Rosa Mari Sorribes, esposa de Gigó i que aparix als crèdirs coma guionista, en va conservar els retalls que van ser descartats, i la mateixa Sánchez es va embarcar anys enrere en l’aventura de restaurar-la. De moment, el que n’ha sortit és un curtmetratge que es projectarà divendres a la secció competitiva.