Repassem les dues aturades generals del 1933, únics precedents de la convocatòria acordada dimecres pels funcionaris.

Raríssim privilegi el que viurem les pròximes setmanes si es compleix l’acord a què van arribar dimecres els sindicats, i els funcionaris van finalment a la vaga per mirar d’aturar la reforma de la Funció Pública. Raríssim perquè en aquest racó de món nostre ocurrències com aquesta de fer vaga passen una vegada a la vida, com a molt. Cada segle, per concretar. Els únics antecedents d’una aturada amb pretensions de general convocada per aquí dalt es remunten a l’estiu i la tardor del 1933, i van tenir com a protagonistes els obrers que havien vingut a treballar en l’erecció de la central de Fhasa i en l’acabament de la xarxa de carreteres, una de les contraprestacions de la concessió hidroelèctrica: prop d’un miler de treballadors, majoritàriament catalans i, molts d’ells, simpatitzants de la CNT, el principal sindicat anarquista del moment.

La primera de les dues vagues d’aquell mogudíssim 1933 va esclatar el 26 d’agost. Afortunadament, feia una setmana que havien arribat els gendarmes del coronel Baulard, oficialment per garantir que es complís la sentència del Tribunal de Corts que havia destituït el sediciós Consell General i assegurar la seguretat de les eleccions generals convocades per al 31 d’agost. El sindicat anarquista no ho tenia tan clar –explica l’historiador Arnau González Vilalta a La revolució de la modernitat– i sospitava que l’autèntica missió des gendarmes era salvaguardar els interessos de Fhasa, que no podia complir el compromís de tenir acabada aquell estiu la xarxa de carreteres i que s’arriscava a perdre-hi mig milió de pessetes de l’època.

En qualsevol cas, la vaga va esclatar el 26 d’agost, dèiem, després que els representants sindicals no compareguessin a una última reunió amb la direcció de Fhasa per mirar de reconduir el conflicte. Què reclamaven els treballadors? D’entrada, una jornada laboral de vuit hores –som al 1933!– i que les hores extraordinàries i els festius treballats –només es feia festa el diumenge– es paguessin amb un increment del 50 i del 75% del preu pactat, respectivament. A més, s’establia una taula salarial segons la categoria que millorava les condicions anteriors, i es demanava que l’empresa posés a disposició dels treballadors destacats a Ransol una camioneta per tornar-los cada dia a Escaldes: les pèssimes condicions higièniques de les barraques de Ransol les feien inhabitables, deien. Finalment, la prohibició del comiat injustificat i l’establiment d’un preavís de quinze dies per al justificat.

En aquesta linia, el diari oficial de la CNT, Solidaridad Obrera, descrivia les condicions laborals en termes dickensians: “Fhasa hace trabajar a sus 700 obreros once horas diarias; les alimenta a base de judías y una raspa de bacalao podrido, y en sus cantinas se ha declarado la guerra a la higiene”.

Un mes de vaga

Inicialment, Fhasa no va transigir i va decretar una mena de tancament patronal, clausurant dormitoris i menjadors –diu Vilalta–, abonant els salaris endarrerits i convidant els vaguistes a deixar l’empresa. Prop de 250 ho van fer, desobeint les consignes del comitè de vaga, i la incerta situació es va allargar duran tot el mes següent. Hi va haver incidents i, segons la premsa espanyola de l’època, entusiasmada amb l’episodi, un obrer –Evaristo Rogel, es deia– va ser apallissat a Escaldes “por los directivos de la huelga, sin que afortunadamente le hayan causado ninguna lesión de importancia gracias a la pronta intervención de la policía”. El veguer Samalens, que havia reclamat –i obtingut– una vintena més de gendarmes, informa que a Canillo els vaguistes s’havien encarat amb els gardes i el sometent local. A la capital i de nou a Escaldes van intentar tallar la llum, i els gendarmes es van desplegar a la central i altres punts “estratègics”. A la Seu, el governador civil de Lleida va suspendre un míting en què s’esperava una forta presència de vaguistes.

Però contra pronòstic, i potser per les amenaces de la CNT d’induir a la vaga els treballadors de les empreses catalanes de Miquel Mateu –el factòtum de Fhasa–, diu Vilalta que els vaguistes es van sortir amb la seva, amb un increment dels salaris generalitzat, el manteniment a càrrec de Fhasa d’una escola per als fills dels obrers, i el reconeixement de la CNT com a interlocutor.

La mala maror, però, no va desaparèixer del tot i de seguida que Baulard i el seu centenar de gendarmes van tornar a casa –i això va passar el 9 d’octubre– va començar de nou l’estira-i-arronsa entre sindicat i Fhasa: el 15 d’octubre el síndic, Pere Torres, ordena la suspensió d’un míting anarquista a Escaldes. Els ànims es van escalfant i el 25 de novembre hi tornem a ser amb la segona vaga general, que aquesta vegada s’allargarà només cinc dies i acabarà amb l’expulsió de mig centenar de vaguistes i l’acord d’ampliació del cos de policia –que pagava Fhasa– amb cinc homes més: s’havien d’afegir als set que ja prestaven servei. El 30 de novembre, informen els batlles, “la situació és normal, havent reprès el treball la quasi totalitat dels obrers residents a les Valls”.

Així va acabar, en fi, la nostra primera vaga general, protagonitzada, com ja s’ha dit, per uns centenars d’obrers estrangers a qui no és difícil imaginar entaforats en barraques i cobrant salaris de supervivència. Hauran hagut de passat 85 anys perquè el país torni a viure una jornada similar. I aquesta vegada no seran una colla de metecs vagament anarquistes, sinó la flor i nata del nostre funcionariat. Com han canviat els temps.