La reedició d’‘Últim estiu a Ordino’ obrirà els actes pel 20è aniversari de la novel·la de Peruga; es presenta l'1 de març a la Casa d'Areny-Plandolit.

Diu que la conselleria de Cultura –eren els temps preconstitucionals– li havia encarregat una monografia històrica sobre la nissaga dels Areny-Plandolit. Que va ser així com va caure a les seves mans una caixa amb la voluminosa correspondència que la Sumpta va tenir el temps i l’esma d’escriure en els seus 32 anys de vida. I que va quedar tan enganxat al personatge, que a poc a poc li va anar sortint la novel·la amb què el 1997 va guanyar el Fiter i Rossell. Columna va publicar Últim estiu a Ordino l’any següent, i el cas és que mentre que la monografia que és a l’origen de tot plegat es va quedar al calaix, la novel·la s’ha convertit en un dels títols fundacionals de la ficció andorrana contemporània, immediatament després del Borís i les Set lletanies de Morell, i immediatament abans de la trilogia més o menys negra d’Albert Villaró a compte de l’inspector Andreu Boix.

Doncs d’aquella primera edició d’Últim estiu a Ordino fa ja vint anys, i l’autor ho ha volgut celebrar amb una edició revisada que publica Editorial Andorra i que es presentarà l’1 de març a la casa d’Areny-Plandolit, en el primer dels actes commemoratius del 20è aniversari, que s’allargaran tot el 2018, i que organitzen el Comú d’Ordino, el ministeri de Cultura i Editorial Andorra. Serà la 4a edició de la novel·la –les dues primeres, a càrrec de Columna; la tercera, el 2014 i ja a Editorial Andorra, amb il·lustracions de Sertgi Mas i en un estoig que incloïa també El museu de l’elefant. La diferència, diu, és que aquesta neix amb vocació de “definitiva”: Peruga n’ha posat al dia l’ortografia, n’ha corregit algun anacronisme que un historiador com ell no podia tolerar, i n’ha eliminat certs fragments que, en la seva opinó alentien el ritme sense aportar res d’imprescindible a la trama.

El lector sobirà decidirà si ha fet bé, regular o malament, però el que és indiscutible és que Últim estiu a Ordino s’ha convertit en el seu best seller particular. Per què? Ell atribueix l’èxit de la criatura al personatge de Sumpta, la segona filla de Don Guillem i la seva segona esposa, Carolina Plandolit i Pelati, nascuda el 1860 i traspassada el 1892. Una existència vuitcentista i tràgica, redimida finalment per l’escriptura i que, diu Peruga, “de seguida capta la simpatia del lector, com va captar la meva”. No és l’únic personatge novel·lesc que ha donat la nissaga. Ell mateix va reprendre el filó a El museu de l’elefant, a compte llavors de Pau-Xavier –metge, taxidermista, mag, hipnostista i, de passada, germà petit de la Sumpta– i en la segona entrega d’un cice literari que ell considera definitivament clausurat: “A la casa d’Areny-Plandolit hi ha moltes altres històries, i de moltes d’elles n’he anat donant pistes a les meves novel·les. Però jo ja no les escriuré”.