Diari digital d'Andorra Bondia
Ladislau Baró
Ladislau Baró

Ladislau Baró: “Pel que fa a la comunicació en el ‘cas BPA’ sí que cal fer autocrítica”


Escrit per: 
M.S. / Foto: Jonathan Gil

El president del grup parlamentari demòcrata fa una valoració positiva de la resolució de l’afer de Banca Privada d’Andorra tant per com s’està solucionant com perquè no ha alterat la normalitat de la legislatura tot i incidir-hi. Ladislau Baró sí que considera que cal fer autocrítica per com s’ha portat la comunicació durant el procés, tot i admetre les dificultats d’aquesta ja que la prioritat era la resolució del cas.

¿Quin balanç pot fer d’aquest primer any de legislatura, molt marcada per l’afer BPA?
Satisfactori. D’alguna manera s’ha de reconèixer que aquest primer any ha quedat molt marcat per l’afer BPA. Un afer complex, inesperat, amb implicacions rellevants a diferents nivells... I des del punt de vista de l’impacte que ha tingut aquesta qüestió sobre la legislatura crec que el balanç és satisfactori perquè d’una banda, en l’etapa de resolució en què estem, en podem fer una valoració positiva i, d’altra banda, tampoc ha desbordat la legislatura. És a dir, aquesta ha tingut unes pautes de normalitat, d’estabilitat política, d’activitat parlamentària... Tot i que hi ha incidit, no ha arribat a alterar la normalitat de la legislatura. 

¿El ciutadà pot tenir la sensació que legislativament s’ha fet poca cosa?
No crec que tingui aquesta sensació, s’han aprovat diferents textos. També cal tenir present que l’anterior legislatura es va aprovar moltes lleis i va ser una de les més prolífiques, per no dir la que més, des de l’època constitucional. Tampoc cal obsessionar-se amb una sobreproducció legislativa, sinó que cal legislar allò que convé. I d’altra banda, cal remarcar que les legislatures, les que duren quatre anys, tenen un ritme de producció legislativa que fa que aquesta sigui més intensa a partir del segon o tercer any ja que el primer sempre requereix feines preparatòries, establiments de prioritats... No crec que el ciutadà tingui aquesta percepció, sinó que està en disposició de valorar l’estabilitat política, la relació de control-col·laboració que hi ha entre el parlament i el Govern, i que l’afer BPA s’està solucionant amb uns paràmetres de normalitat força rellevants. 

Ho deia perquè, com que es tracta d’un Govern de continuïtat, potser la tasca de preparació-priorització s’hauria d’haver accelerat més.
La continuïtat hi és, el que passa és que els equips són parcialment nous i, d’altra banda, en acabar una legislatura els procediments en curs queden aturats i això obliga a un cert període de temps. No de redefinició de prioritats, que estan molt clares, i ja van ser expressades en el debat d’investidura. Competències i transferències amb els comuns, reforma sanitària, Europa... les prioritats estan claríssimes i no hi ha hagut cap revisió. Són, però, temes que no requereixen simplement una actuació tècnica sobre l’avaluació d’una llei, sinó que demanen consensos, negociacions, i per tant no són qüestions que es puguin resoldre d’una manera immediata. No crec que s’hagi de valorar la bondat d’una legislatura en relació a la xifra de textos aprovats. Hi ha altres paràmetres, i entenc que l’estabilitat i la normalitat de la vida política és un dels elements que considero clau. 

S’hi avançava una mica, però ¿com valora la resolució de l’afer BPA?
La valoració cal fer-la en el seu context. Des de l’impacte inicial provocat per la nota del FinCEN, en què hi va haver unes setmanes certament complicades en què es va haver d’intervenir l’entitat i legislar amb molta celeritat un tema complex, tot i que el fet d’adaptar una directiva europea va facilitar les coses des del punt de vista de tècnica legislativa. I a partir de la llei es constitueix l’AREB, que estableix un full de ruta amb diàleg amb les altres institucions concernides en el cas. I és cert que aquest full de ruta s’ha seguit, no diré que de forma mecànica ni lineal, però sí que a grans trets s’ha anat seguint i s’ha arribat a un resultat força satisfactori. És més, diria que a un nivell de satisfacció que ha superat fins i tot les expectatives que hi havia en algun moment del procés. 
Cal reconèixer, tot i que sobretot des de la majoria s’ha intentat sempre transmetre un missatge de tranquil·litat, que hi ha hagut determinats riscos i perills inherents en un procés d’aquesta naturalesa, sobretot en les primeres fases. Un cop descartat el risc de contagi inicial, s’ha pogut treballar amb una certa normalitat, i ara hi ha hagut una adjudicació a un grup internacional solvent, s’ha pogut preservar, no tots, però molts llocs de treball i els clients del banc tenen unes expectatives més que raonables de poder recuperar els seus actius. Estem per tant en un bon punt quant a la resolució de l’afer BPA i per tant la valoració és positiva. 

¿Ha faltat diàleg o saber comunicar en determinats moments què s’estava fent per poder evitar tots els dubtes que s’han generat?
Diria que sempre és més difícil comunicar allò que s’està construint, perquè l’objectiu del que pren les decisions és sobretot el producte final que vol construir en relació al que comunica de cara a qüestionar el que s’està construint. En aquesta segona vessant, crec que l’estratègia de comunicació és part molt essencial de la feina, mentre que el que està intentant construir el procés de comunicació passa a ser una cosa secundària. No hauria de ser així, però la mateixa dinàmica de presa de decisions porta que et concentris molt a intentar encertar allò que fas i deixis una mica de banda determinats aspectes de comunicació. Aquí potser caldria fer una mica d’autocrítica. Una altra cosa és potser la qüestió de la confidencialitat de determinades informacions, però sí que cal fer una certa autocrítica, tot i que és més important el resultat que la comunicació, encara que és cert que una comunicació dolenta genera dubtes i confusions. 
Dit això, entenc que per cada decisió important presa hi ha hagut una explicació pública de la mateixa i l’opinió pública s’ha pogut formar. El temps està posant una mica les coses al seu lloc, l’opinió pública està veient de forma més panoràmica tot el procés i els seus resultats, i, deixant de banda els actors directament implicats en la controvèrsia jurídica que hi pugui haver als tribunals, diria, o millor afirmo que la gent té una percepció cada cop més positiva de com s’està solucionant l’afer BPA. 

La imatge del país ha estat molt qüestionada, sobretot per mitjans de comunicació forans, ¿s’ha defensat prou?
També hi ha hagut prioritats a valorar les qüestions que calia resoldre. Certament, la imatge del país és molt important, però en aquest cas tant o més important que això era la correcta resolució de l’afer. Perquè per molt que s’hagués lluitat en l’àmbit de la imatge, si l’afer concloïa malament el resultat de tot plegat, fins i tot d’imatge, hauria estat molt negatiu. D’altra banda, tinc la convicció que les qüestions de política comunicativa són molt complexes. Una cosa és estrictament la informació periodística, dades contrastades, les opinions editorials, i aquí els paràmetres estan molt clars. Després hi ha una part més complexa, que és el que s’anomena comunicació entre cometes..., i no parlaria d’enemic però sí que hi ha uns focus una mica difusos i difícils de concretar dels quals provenen informacions no sempre contrastades ni contrastables o molt intencionades, i és difícil de lluitar contra això. I crec que a totes les entitats involucrades en la resolució d’aquest afer els ha costat una mica establir aquesta línia comunicativa, també precisament per la complexitat de la qüestió. I el que va a la contra ho té tot més fàcil. És relativament senzill llançar insinuacions i informacions esbiaixades i és molt més difícil poder contrarestar-les adequadament amb temps i forma.
Quant al balanç de comunicació de tot el que ha passat, crec que mereixerà també una reflexió molt aprofundida per part de tots els actors implicats. No només institucions, sinó mitjans de comunicació interns, que crec que han tingut un paper molt racional i molt pautat, i de fora, d’alguns dels quals la valoració és molt més complexa. 

La comissió especial ja està en la fase de les conclusions, ¿es pot dir que el país ha après d’aquest cas per evitar situacions similars?
De moment s’ha conclòs la fase de compareixences, tot i que sempre pot quedar oberta per fer una mica el seguiment del procés. S’ha aportat molta  informació, tot i que alguna documentació escrita no ha arribat. En alguns casos caldrà veure per què ha passat i d’altres segurament hi ha reserves que el mateix ordenament jurídic estableix perquè això sigui així. Potser la valoració que en farem des de la majoria i l’oposició no serà ben bé la mateixa, però en tot cas les forces polítiques que participen en la comissió estem ara en disposició d’oferir unes conclusions provisionals d’aquests catorze mesos. 
Ara és el moment de la prospectiva, estem mirant un suport tècnic per avaluar tot el material que tenim, i un cop acabem d’afinar i compartir el diagnòstic de tot el que ha passat haurem d’intentar vertebrar els instruments, ja siguin legislatius o normatius o de mitjans, recursos o estructures destinats a intentar preveure situacions que posin en perill el sistema financer. El risc zero no existeix, però sí que es poden minimitzar els impactes que pugui tenir una crisi d’aquestes característiques o diferent.

El cas BPA ha evidenciat encara més la necessitat de dotar de més mitjans l’INAF i la Uifand.
El desenvolupament de l’acord monetari, que comporta una integració gradual però constant i molt important de normes reguladores, la ja implantada fase d’intercanvi d’informació a demanda, la fase d’intercanvi d’informació automàtica que s’implantarà properament, els requisits de transparència de la UE i similars de l’OCDE... és un gruix de feina molt gran que comporta un esforç molt gran. Entenc que val la pena fer-lo, i la crisi de BPA una de les coses que ens ha mostrat és que si no estem especialment atents en aquest àmbit i no som especialment prudents i col·laboradors en podem patir conseqüències complicades. Per tant les institucions andorranes, i parlo de tots els poders, hauran de fer un esforç no només per dotar-se de nova normativa sinó per disposar dels mitjans suficients per fer front a una qüestió tan complexa.

“La posició negociadora a Brussel·les no és la mateixa si hi ha tot el parlament darrere i si no hi és”

¿L’acostament a Europa és una de les prioritats, tot i que no s’afronta de la mateixa manera?
És normal que hi hagi aquests matisos. De totes formes crec que hi ha dins el Consell General un acord unànime quant a la necessitat d’aprofundir la relació amb Europa, i també hi ha un bon nivell d’acord quant a quines poden ser les anomenades línies vermelles i elements que cal preservar. El que potser pot generar més controvèrsia és situable en l’àmbit de l’estratègia política. Crec que els anomenats pactes d’Estat tenen un efecte secundari contraproduent, que és que als grups de l’oposició els pot situar, si no saben fer un exercici d’honestedat política molt clar, en una situació incòmoda perquè en certa manera és com si contravinguessin la missió que tenen assignada, que és desgastar el Govern. Hi ha la tendència a pensar que si se subscriu un acord d’Estat s’està donant oxigen a un Govern quan la missió és no donar-li’n, i això genera una situació difícil de gestionar, i no totes les forces ho fan de la mateixa manera. N’hi ha que seleccionen i en les qüestions més rellevants estan disposats a implicar-se en l’assoliment de consensos i en d’altres fan oposició dura. I d’altres que són més erràtics.

Suposo que es refereix al grup liberal.
Vull pensar que el que està passant és això, que els sembla que si participessin en un pacte d’Estat per Europa donarien oxigen a un Govern i una majoria que no són els seus. Si és això, crec que haurien d’intentar fer l’esforç de separar els àmbits més rellevants per a l’Estat dels que no ho són tant i veure que el discurs públic que expressen de preservar l’acord duaner, de ser cautelosos quant a la lliure circulació de persones, de veure el tractament que tindran els monopolis de telecomunicacions i electricitat... són unes prevencions molt properes a les nostres; per tant, no hi hauria d’haver aquesta no-implicació en el pacte d’Estat. Si és així, ells han de fer una feina de reflexió i valorar si la modalitat d’oposició que han escollit és l’adequada. Hi ha també la hipòtesi B, que a vegades també penso que és certa, i ho lligo no a la campanya electoral, en què LdA va fer plantejaments europeistes, sinó a alguns discursos de la precampanya en què van sortir posicionaments, no unànimes, d’una certa por cap a Europa, de dir que la relació ja és bona la que tenim i que no cal aprofundir-la. I em fa por que no sigui aquesta segona hipòtesi, una mena de por d’un acostament a Europa, d’una certa modernització del país i l’obertura econòmica la que hi hagi darrere tot això. En tot cas estic fent especulacions sobre el comportament polític del grup liberal que no em correspondria fer-les si no fos perquè les motivacions que pugui tenir la conducta dels liberals sobre el pacte d’Estat sobre Europa tenen implicacions importants. No em refereixo tant al fet que hi ha d’haver un referèndum, perquè així ho han volgut les forces polítiques, sinó també de cara a la posició negociadora d’Andorra a Brussel·les, que no és la mateixa si hi ha tot el parlament donant-hi suport que si no hi és. Faig una apel·lació a la responsabilitat política dels liberals. Si estem d’acord que l’acord d’associació té aspectes molt bondadosos per a Andorra i estem molt d’acord també en quines són les prevencions que hem de respectar, em costa de creure i veure com poden justificar la seva no-presència al pacte d’Estat.

¿Quin marge de maniobra té Andorra per defensar, per exemple, la vigència de l’acord duaner?
El marge no l’hi sabria dir. Correspon al Govern dirigir la negociació i a mesura que aquesta avanci és ell qui ha d’avaluar l’amplitud del referit marge. El que sí que és cert és que la posició de partida del Govern és molt clara en el sentit de mantenir els elements fonamentals de l’acord duaner, perquè són claus per al funcionament de l’economia andorrana. Certament en una negociació sempre hi ha concessions de totes dues parts, però el que no farà el Govern, em consta, i no farem el grup de la majoria serà subscriure un acord que posés en perill la viabilitat de l’economia andorrana. Hem apostat per un model d’obertura econòmica, d’afavorir l’aparició de nous sectors, perquè els nostres empresaris puguin exportar serveis a la UE, que els nostres estudiants i treballadors puguin estudiar o treballar a la UE, però d’altra banda som conscients que Andorra té uns pilars tradicionals de l’economia que són el pulmó que dóna vida al país. I aquest és un llindar que no es pot ultrapassar.

entrevista Ladislau Baró

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte