El conseller general no adscrit, militant de Liberals d’Andorra, repassa els que han de ser els principals reptes de la legislatura: habitatge, acord d’associació amb la Unió Europea i sostenibilitat de les pensions.

 

Què n’esperen els Liberals, d’aquesta legislatura?
És una legislatura complexa. Hi ha temes importants que cal resoldre, que ja no només depenen de nosaltres, sinó una mica també de l’àmbit geopolític. Estic ara pensant en Europa i també que estem vivint l’època post-pandèmica amb un creixement important de l’economia i d’alguna manera amb una dessincronització amb el tema social. És a dir, hi ha hagut clarament un desencaix social entre la classe mitjana-alta i la classe més mitjana, més de mà d’obra. I hem de buscar solucions tant salarials com en l’habitatge, sobretot. L’habitatge, que és ara el gran problema que tenim al país.
 

L’habitatge és un dels aspectes que ha propiciat aquest trencament social o dessincronització social?
El preu de lloguer fa anys que està regulat, està intervingut pel Govern. El mercat autoregulava una mica el preu i ara és evident que, en haver-hi aquesta intervenció, ara l’autoregulació del mercat podria ser possible però empitjoraria més el tema. Venim d’un mercat intervingut i hem d’intentar portar-lo a un mercat lliure. Un mercat, com marquen els cànons de la ideologia liberal,  que s’ha de regular amb l’oferta i la demanda. Tenim molt poca oferta i un dels motius que pot explicar-ho és precisament perquè ha estat intervingut. Tenim un peix que es mossega la cua. Ara estem en una situació complexa de resoldre perquè portem una fase prèvia amb el mercat de lloguer intervingut i per tant el propietari no té prou seguretat jurídica com per oferir al mercat més producte de lloguer, perquè no sap si tornaran a intervenir el preu. Per tant, sota la meva opinió, el creixement econòmic porta aquesta dessincronia, per un cantó és important que el país creixi econòmicament però per l’altre s’ha d’analitzar tota la problemàtica que comporta aquest creixement econòmic: més mà d’obra, i això requereix habitatge, i no pot estar ben atès perquè no tenim oferta.
 

I per vostès per on passa la solució? Com trenquem aquest cercle viciós?
No és fàcil resoldre’l. El que ha proposat el Govern és desintervenir de forma progressiva el mercat de lloguer.
 

De manera “quirúrgica”.
Sí, “quirúrgica” és la paraula que s’han posat tant la ministra Marsol com el cap de govern moltes vegades a la boca. S’ha de fer d’una manera quirúrgica, molt acurada. No sé exactament per on començaran, si pel cap o pels peus, el bisturí no sé exactament on el posaran.
 

Vostès hi estan d’acord? Seguirien els mateixos passos?
No, el problema és que venim d’un mercat intervingut. La liberalització de 0 a 100 podria ser més dramàtica. Per tant, una desintervenció progressiva crec que pot ser la solució. Però això s’hauria de fer amb una planificació, amb uns estudis previs. Perquè, finalment, la solució passa inevitablement per augmentar l’oferta d’habitatges de lloguer. I per això hem d’anar a buscar solucions. Hem de ser capaços de facilitar que els pisos buits puguin posar-se al mercat de lloguer. No els pots posar de forma unilateral, hauràs de convèncer la propietat, incentivar-la, il·lusionar-la, oferir-li alguna cosa perquè ho faci. Aquest és un dels passos, i l’altre, sense dubte per mi, és la desintervenció progressiva del mercat. A la llarga o a mitjà termini s’hauria d’autoregular. I abans s’han de fer aquestes mesures per intentar portar al mercat més habitatges. Hem anat tard a prendre algun tipus de mesures. També s’ha de dir que hem tingut una pandèmia i una sèrie de problemes que no ens han ajudat gaire. Però, en qualsevol cas, el mercat de lloguer s’ha de reforçar de manera urgent, sens dubte.
 

Hi ha altres factors que contribueixen a aquesta dessincronització. No tot depèn del mercat de l’habitatge.
Per descomptat. El creixement econòmic comporta la falta de mà d’obra per donar-hi resposta. I la falta de mà d’obra és una cosa que també s’ha palesat en aquest país com un problema estructural. No ve d’ara, és difícil dimensionar la mà d’obra necessària per acomodar tots els períodes de creixement econòmic. Gràcies a déu tenim una bonança econòmica i per donar servei a aquest creixement econòmic ha entrat al país molta gent que necessita un habitatge per viure. I aquest ara mateix no el tenim. Aquí és on es produeix aquesta dessincronització. La població del país ha crescut, estem en números ja de l’ordre dels 84.000 habitants, i si el creixement de la població va en aquesta línia, és evident que a curt termini podem tenir un problema en matèria d’habitatge.
 

Sempre parlem d’habitatge, però hi ha altres vies contra aquesta dessincronització social? Els salaris estan al nivell que pertocaria? 
Els salaris depenen molt del sector on estem. Si ens referim a estàndards com salaris mínims, mitjans i totes aquestes entelèquies potser no. Però per exemple al sector de la construcció, que m’hi manego una mica més bé, els salaris han crescut molt aquests últims anys. La mà d’obra, ara per ara, és cara. Si a això li ajuntes que el preu del terreny és car i el preu de construcció ha pujat, els promotors immobiliaris que podrien dedicar-se a posar pisos de lloguer al mercat, suposo que en no estar gaire motivats pel tema de la intervenció, es frenen i per tant hi ha més compravenda, perquè és una cosa més clara i ràpida.
 

S’ha lligat l’habitatge al creixement urbanístic, que coincideixen totes les forces polítiques que és un dels reptes de la legislatura.
Sí, per descomptat. A l’última part de la legislatura es van demanar els estudis de càrrega per revisar els plans parroquials, i hi ha en marxa una revisió de la Llei del sòl i és un dels grans reptes d’aquesta legislatura. Veure com podem actuar per ordenar, fer més sostenible tot el plantejament general urbanístic del país. Una de les coses que plantegem nosaltres és aquest lligam que hi ha d’haver entre les diferents parròquies i amb un pla general urbanístic de país. D’alguna manera hem de ser capaços d’harmonitzar tot el país des del punt de vista urbanístic.
 

Aquesta seria l’aportació que vol fer Liberals?
El meu partit, com sabeu, només té un conseller, i a mig temps. He de treballar per viure. Estic a quatre comissions i una d’elles és la d’urbanisme, i s’estan fent passos per analitzar el problema que pot arribar a tenir el país. No és que tinguem un problema urbanístic. En anar cada comú per lliure ens hem oblidat del dimensionament que volem per al nostre país. Jo crec que no és vàlid que cada comú tiri pel seu camí.
 

Qui ha d’harmonitzar?
El Govern. Cada un ha d’aportar el que realment creu que és imprescindible per poder desenvolupar el pla parcial que posa sobre la taula. A partir d’aquí, els recursos estan tots connectats i no són il·limitats. Entenc que el Govern hauria de fer de coordinador de tots aquests plans de càrrega i que no ens enganyem nosaltres mateixos. Jo seria partidari que es pogués introduir alguna modificació al nivell de la Llei del sòl que permeti que una instància superior coordini tots aquests desenvolupaments i estudis de càrrega i els revisi. 


A l’inici heu plantejat, com a repte de la legislatura, les negociacions per l’acord amb la Unió Europea. Hi estan a favor? Participaran del pacte d’estat?
És una cosa una mica complicada. A Europa és inevitablement on haurem de ser si no volem portar el país a una situació una mica complexa, com hem vist recentment amb tot el que ha portat o hagués pogut desencadenar el problema que vam tenir amb la banca. Per tant, l’acord d’associació no és un caprici a nivell de país, sinó que realment ens hem vist abocats a buscar alguna connexió amb la Unió Europea. Crec que no ho podem evitar. Nosaltres el que sempre hem defensat és que dintre del que seria aquest famós acord d’associació hem de ser capaços de buscar el millor acord, com estableix el document que vam rubricar ara fa un mes. Dins el partit, com entenc jo que en tots els partits, hi ha veus a favor i veus en contra. Jo des del primer moment he treballat com a representant de LdA i com a conseller general per trobar un text i una metodologia de treball que fos acceptable. A partir d’aquí, la meva intervenció s’ha acabat. Jo he rubricat un text amb el qual de majoria de forces polítiques hem estat d’acord i l’he portat a la meva executiva i hem convocat un congrés per, entre altres coses, decidir si firmem o no el pacte d’estat. El que tenim clar és que no podem entrar a Europa ni amb presses ni a qualsevol preu. Encara que Espanya ara tingui la presidència de la UE i s’obri una finestra de negociació.


Encara que ens hem vist abocats a arribar a un acord amb Europa, igualment frenem.
Ja fa molts anys que estem treballant. Frenem, analitzem-ho i evidentment marquem-nos unes línies que nosaltres no podem transgredir.


Quines serien aquestes línies vermelles?
En cada apartat del que s’està tractant en relació amb les quatre llibertats, n’hi ha de característiques. Però és molt difícil marcar de forma totalment objectiva unes línies vermelles, perquè tot es pot matisar i és negociable. Però parlant de la seguretat nacional, que és un tema per a mi prioritari, és important seguir gaudint d’aquest estàndard de qualitat de vida que ens aporta la seguretat a nivell de país. Crec que Andorra és una de les coses en què s’ha de fer forta. Fins ara tot el control d’immigració ens ha donat resposta a aquesta necessitat. Com a país petit i com a país molt segur, hem de vetllar pels nostres interessos.  


Però es contradiu amb la lliure circulació de les persones.
Sí, dels comunitaris. És el que no accepta la Unió Europea i crec que hem de ser hàbils a negociar, hem de ser valents i forts. El que no podem fer és dir que com que volen la lliure circulació doncs la tindrem. No, la Unió Europea d’avui no és la mateixa que fa 20 anys. Hi ha un conjunt de països amb qui no ens convé tenir la lliure circulació de persones. I no ens convé per motius obvis, perquè només cal mirar els nostres voltants. Altres temes serien la lliure circulació de mercaderies inspirant-nos en l’acord duaner dels anys 90. I després, entrem en un pacte d’Estat a la segona legislatura de Xavier Espot com a cap de govern, quan les negociacions ja porten un recorregut important.


No les va ni començar Espot.
Sí, però el que seria la feina grossa feta és en l’anterior legislatura, quan es nomena una secretaria d’Estat expressa per a aquest tema. És en la segona legislatura que el cap de Govern ens proposa fer un pacte d’Estat. Crec que s’havia d’haver fet des del començament de la negociació perquè ara ens incorporem a un tren en marxa, que hi ha moltes coses negociades, i sobretot hi ha un tema que em preocupa especialment, que és que tenim un acord marc comú amb San Marino i Mònaco. I la velocitat de negociació d’aquests és diferent de la nostra. San Marino és un estat que té una situació una mica complexa a nivell econòmic i crec que per a ells la solució de firmar de pressa i ràpid amb independència de la qualitat de l’acord és prioritària. Per tant, si firma l’acord marc, nosaltres ens veiem d’alguna manera retratats amb un acord marc que la Unió Europea vol que sigui comú, i això com a país no ens beneficia en res. Hem de buscar que aquest acord marc tingui alguna diferenciació entre estats. El que no podem fer és firmar l’acord marc que convé a un estat perquè té pressa i això ens condicioni a tenir un mateix acord marc que pot anar en contra de les necessitats del propi poble. Nosaltres hem de negociar amb aquells tempos que ens donin la possibilitat de fer una bona negociació.


Voldria que aquest pacte d’estat s’hagués proposat abans, però en l’anterior legislatura vostès estaven al Govern.
Sí. Imagini’s.


Des de fora sobta, i ja hi havia un acord polític.
Sí, hi havia un acord polític que no va prosperar. Ara s’ha donat resposta a les peticions. Però té raó, haguéssim pogut ser nosaltres que haguéssim proposat el pacte. És una proposta que fa el cap de Govern a la sessió d’investidura, i s’ha volgut donar representativitat a totes les forces polítiques del país.


Parlant del discurs d’investidura, Espot va posar damunt la taula un pacte d’estat per les pensions, que es lidera des del Consell General. I és un dels reptes també de la legislatura.
Sens dubte. 


I més tenint en compte que els estudis actuarials ja han dit que l’any que ve comencem a gastar reserves. Quina posició tenen vostès? 
Jo a la comissió de la Caixa Andorrana de Seguretat Social no hi soc, perquè tampoc puc ser omnipresent. Estic a quatre comissions: exteriors, ordenament, finances i economia. Defensarem el necessari per poder obtenir les millors garanties per les pensions futures. Aquí tenim un problema, a curt o mitjà termini, a nivell de tempos més important fins i tot que l’acord d’associació, del que veurem els resultats, o els no resultats, a més llarg termini. Per això és important treballar amb les llums llargues posades. Com deia Churchill, el bon polític és el que pensa en les properes generacions i no en les properes eleccions. Hem de buscar solucions, que segurament no agradaran a tothom: incrementant les quotes, allargant el període de cotització... És un tema que haurem de debatre i en qualsevol cas s’han d’emprendre accions que segurament no agradaran.


A part d’aquests grans reptes, n’hi ha algun altre que Liberals vulgui portar a debat?
Hem tocat una mica els temes més sensibles. També hi ha el de la inversió estrangera. S’ha d’estudiar molt bé perquè no volem caure de nou en el parany de l’intervencionisme. Hi ha d’haver tot un procés reglamentari ben estudiat i planificat que ens porti a buscar aquella diversificació que el país busca. El creixement econòmic està molt bé, però hem de ser hàbils i sobretot hem de planificar-lo bé, és absolutament imprescindible però l’hem de saber gestionar i diversificar. L’executiu té l’obligació de buscar aquelles eines que ens aportin la seguretat jurídica precisa perquè la gent vingui aquí convençuda que és un país amb una ideologia liberal, però que a la vegada hi hagi tota una sèrie de procediments que a nosaltres ens ajudin a diversificar el tema d’inversió estrangera.


Deia que està sol al Consell General. S’ho esperava quan va presentar-se a les eleccions de trobar-se amb aquest panorama?
No, francament no. Nosaltres somiàvem a tenir un grup parlamentari.