|
Ha estat recentment elegida presidenta del Col·legi de Psicòlegs. En aquesta entrevista parla dels neguits i les mancances que pateix la professió i recorda alguna de les antigues reivindicacions, com és el reemborsament de les prestacions bàsiques per part de la CASS. Al mateix temps, exposa l’evolució de les patologies en el context actual. En aquest sentit, alerta del consum de cànnabis entre els joves i apel·la a un treball conjunt entre escola i família.
¿Quins objectius s’ha fixat la nova junta?
La nova junta ha rellevat l’anterior, que ha treballat amb molta dedicació, seguint el pla fixat per aquesta. Ara estem estudiant els objectius prioritaris, ja que fa poc temps que s’ha fet el traspàs. El que sí que hem fet és treballar en el tema dels col·legis professionals, dels quals el Govern ha de fer la llei. Estem treballant amb els altres col·legis i hem signat una carta que hem adreçat al cap de Govern sobre les nostres inquietuds respecte a l’obertura a professionals de fora. En la carta només demanem poder tenir un intercanvi d’opinions amb el Govern.
¿Fins a quin punt inquieta l’entrada de professionals estrangers?
Parlo des de la prudència, perquè fins ara no he pogut parlar amb tots els col·legiats i tampoc no ens hem pogut informar a fons sobre el plantejament del Govern. Aquesta és una opinió no com a presidenta, sinó com a professional. Crec que hi pot haver àmbits de la psicologia que no estiguin coberts, i el fet que vinguin nous professionals pot suposar un avantatge. Tot i així, això ha d’estar regulat d’alguna manera. També crec que els professionals d’Andorra han de poder exercir en les mateixes condicions als països veïns, hi ha d’haver una correspondència. En el moment en què es reguli, podrem opinar més. A mi particularment, però, no em genera cap tipus d’angoixa, perquè penso en la competitivitat. Si un professional està format i és eficaç... no hi ha d’haver cap problema. Mai no he tingut por que altres professionals entrin en el meu camp. A més, el mercat és el que és i no pot acollir un nombre il·limitat de professionals. Per tant, és el mateix mercat que regula. Però calen unes regles de joc.
¿També seguiran impulsant la formació dels professionals?
Ens hem reunit amb la Universitat d’Andorra, que col·labora en els temes de formació, per revisar els cursos que podrien interessar, ja siguin adreçats als col·legiats o a altres professionals, com ara mestres o metges. També un tema recurrent, que s’ha treballat molt des de fa molts anys, és el fet que l’assistència psicològica pugui entrar a la xarxa sanitària permetent el reemborsament de la CASS. Que a les persones que necessitin un especialista en psicologia se’ls pugui reemborsar una part del cost perquè la part subvencionada de la psicologia, que és la de l’hospital, atén un nombre limitat i la demanda és molta.
¿I en quin punt estem?
Sabem que els diferents ministres que hi ha hagut han estat sensibles. Un altre tema és que la negociació és llarga, la CASS hi posa una sèrie de condicions que estem mirant. Aquest és un tema que treballarem, tot i que sabem que amb la crisi és complicat. Caldrà veure en quin moment estan aquests plantejaments. De moment no hem fet cap contacte amb el Govern, però he de dir que l’anterior presidenta s’ha dedicat moltíssim a aquest tema.
Aquesta és una de les qüestions que neguiteja la professió.
És un tema que neguiteja, francament. És més. Que en èpoques de crisi la gent tingui necessitat d’un psicòleg i hagi de finançar-ho totalment de la seva butxaca no és fàcil, tot i que els meus companys intenten ajustar-se molt quant a tarifes. Seguim les recomanacions del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Pràcticament no hem mogut els preus des de fa anys perquè som conscients de la situació de la gent.
¿Amb quines altres mancances es troben?
Personalment puc dir que hi ha un tema que ha provocat situacions una mica kafkianes, una mica curioses. És la cotització dels autònoms a la CASS. Això ha provocat un fenomen que ha fet que alguns companys s’hagin retirat de la professió, del camp liberal. Alguns professionals treballaven a sou, però també exercien, en l’àmbit privat, alguns dies a la setmana. Amb la reforma de la llei de la CASS es van trobar que havien de pagar 400 euros al mes (ara 300 euros) més les despeses del despatx. A la pràctica, havien de pagar per visitar i s’han retirat. La rebaixa plantejada pel Govern no és significativa per a aquesta forquilla.
¿Falten especialistes en psicologia?
Una mancança clara que jo veig és en la psicologia infantojuvenil. Tenim problemes seriosos, perquè el volum que hi ha al centre de salut mental de l’hospital no es pot atendre, té una llista d’espera important, i el temps que poden dedicar a una visita és limitat. No perquè no vulguin, sinó perquè no poden. Potser l’assistència a adults està més coberta. Hi ha psicòlegs també en àmbits menys coneguts, com la protecció civil, les peritacions judicials... Hi ha una sèrie de comissions de professionals en diferents àmbits. També hi ha un grup que són els psicòlegs d’empresa i, de fet, algunes de les formacions que estem pensant impulsar amb la UdA va adreçada a aquest col·lectiu. Un altre gran grup són els que ens dediquem a l’educació.
¿Estem parlant de llistes d’espera importants a l’hospital?
Ara mateix, per a unes primeres visites podem anar a finals de gener o al febrer, això havent trucat la setmana passada o l’anterior. El problema és que, després de la primera entrevista, cal tornar-se a trobar i es pot allargar una mica tot el que és el procés d’avaluació. No perquè els professionals no vulguin, perquè veig que estan desbordats. També sóc conscient que no crec que l’hospital es plantegi una ampliació de plantilla per atendre això. Però parlem d’una saturació important.
¿Han canviat les principals patologies amb el context actual?
Aquí no hi ha hagut mai estudis epidemiològics que puguin detectar les necessitats de la població. I ho dic amb molèstia. Perquè es fan estudis sociològics, però crec que no n’hi ha hagut cap d’epidemiològic. Per tant, les necessitats les podem intuir, però de dades crec que no n’hi ha. Crec que hi ha un grup de patologies que es mantenen estables, que en les societats occidentals han augmentat en els darrers anys i que són tots els trastorns d’ansietat i els trastorns depressius. Això quant als adults. Es manté en progressió i crec que aquí no som diferents, perquè les condicions de vida a Andorra no són fàcils, pel volum d’hores de feina, per les condicions laborals i fins i tot li diria pel clima. Hi ha un trastorn molt típic dels indrets més al nord, la depressió estacional, que aquí es troba i a Barcelona és difícil trobar-la. Després hi ha malalties que no varien, que són estables. Són malalties greus, com l’esquizofrènia, que en totes les societats tenim una ràtio similar d’un 1% de la població.
¿I en el camp infantil?
El que s’està fent molt ara és la detecció i el seguiment del TDAH (trastorn per dèficit d’atenció). Aquí l’associació Albatros crec que està fent una tasca importantíssima, perquè estan portant professionals de primer nivell a fer xerrades i formació a professors i a altres professionals. Aquest trastorn crec que existeix en el mateix nivell que en els països de l’entorn. De fet, hi ha la discussió de si n’hi ha massa. Jo crec que hi ha gent que no està diagnosticada i que ho té, i d’altres que estan diagnosticats i no ho tenen. I el gran camp és diagnosticar els adults, ja que almenys el 95% dels adults amb TDAH no estan diagnosticats. Sí que a Andorra hi ha situacions familiars més precàries pel fet que els pares treballen, els nens estan sols i hi ha problemes psicològics derivats d’aquesta soledat i de la impossibilitat dels pares de fer un seguiment dels fills. No és que no vulguin, és que no poden. I els nens estan a cura de la nanitelevisió o la naniconsola.
¿Existeix algun aspecte que preocupi realment en l’àmbit dels infants?
Crec que tenim un fenomen que està creixent, que és el consum regular de cànnabis, d’haixix, per part dels joves, i això implica el fracàs escolar. Perquè el cànnabis afecta l’atenció i la concentració. A Espanya hi ha un 30% de fracàs escolar a secundària i es pensa que gran part d’aquest es deu al consum regular de cànnabis. Estem parlant d’un consum regular, pràcticament diari. Hi ha gent que va fumada a l’escola i, com que no és car, hi ha accés.
¿Ha augmentat molt?
En els últims anys crec que ha augmentat molt. Per una raó, perquè els traficants estan utilitzant una xarxa de distribució diferent a la d’abans. En comptes que el noi hagi d’anar a buscar la persona que li ven la droga, la qual no coneix, els mateixos nois fan de comerciants. Un compra un tros una mica gros i el torna a vendre als seus amics. Per tant, s’estén com una taca d’oli. I el fet que sigui un amic qui t’ho ofereix fa que vagis amb més confiança que si t’ho ofereix algú que no coneixes.
¿A què atribueixen aquest fenomen?
És com el consum d’alcohol. Avui es fan abusos perquè està de moda. Això vol dir que en consumeixo quantitat fins que em trobo malament i en segueixo consumint. Acabo fet una piltrafa i l’endemà presumeixo d’això. Està ben vist agafar una borratxera, igual que està ben vist tenir relacions sexuals entre els joves. Potser jo no tinc clar que vulgui tenir un contacte sexual, però les meves amigues em diuen que és molt guai. I jo m’hi aboco, perquè sóc l’única diferent. Són ritus d’iniciació dels joves que sempre hi han estat, però que no són sans. Això es deu al fet que probablement els adults no estem educant els joves adequadament, no transmetem valors i qui ho fa és la televisió o els anuncis publicitaris. Seria ideal que famílies i escola anéssim a la una i tinguéssim els valors molt ferms, i que els pares no tinguessin por de frustrar els fills i els ensenyéssim a ser més austers, no tan consumistes. El digues-me el que tens i et diré el que vals té aquest preu. El fracàs escolar ve del desajust entre treballar per un èxit a llarg termini i l’aquí i l’ara instal·lat a la societat.
|
Please wait...
RSS dels comentaris
