|
Toni Cruz (Mataró, 1974) inaugura divendres 13 a la nit el cicle Gresca a la fresca, la proposta amb què Quelcom no atura els espectacles d’humor durant l’estiu. Abans del xou, el còmic impartirà una ‘master class’ en què explicarà els mecanismes de la comèdia pura. Toni Cruz és un apassionat de la comèdia, però sorprèn quan confessa que ell quasi no riu. I això que també revela que l’humor li va donar una segona oportunitat...
Llegeixo en el seu currículum que el van acomiadar d’una feina de mosso de magatzem perquè descarregava “fardells de tabac de contraban“. ¿Què hi ha de cert? ¿Alguna connexió prèvia amb Andorra?
[Riu]. Eeeh... no... No sap, no contesta...
No és el primer cop que ve a Andorra. ¿És un terreny per fer-hi humor?
Per a mi és un paradís! Sembla mentida que en un país tan petit es puguin fer tantes activitats i de tant nivell. He donat suport a Quelcom des del principi, i, de fet, crec que és un país que podria arribar a ser el país de la comèdia! Acabar amb Berto Romero i ara iniciar Gresca a la fresca... Que no pari!
Els monòlegs sempre tenen èxit. ¿Per què agraden tant?
A mi em crida molt l’atenció que la gent es faci fotografies amb les entrades i me les pengi al mur del Facebook. La gent està molt entusiasmada amb la comèdia perquè realment és una teràpia boníssima. En definitiva, els qui ens dediquem a fabricar la comèdia som terapeutes, en el bon sentit, i en lloc d’anar a missa la gent va a veure monòlegs perquè vol riure.
Vostè ha afirmat que la comèdia li ha donat una segona oportunitat.
Correcte. Va ser un canvi radical. Vaig trencar amb moltes coses del passat. Estava desesperat, no trobava el camí, però un dia vaig començar a recuperar allò que havia perdut en el camí... I cap als 29 anys vaig decidir que faria allò que volia fer quan van començar els problemes amb què et trobes a la vida... Faria clown, teatre, cultivaria la felicitat, el riure... Però no com a receptor, perquè jo sóc una persona molt seriosa, sinó com a transmissor.
Per ser un bon monologuista què és més important: ¿tenir gràcia o un bon text?
Tot una mica. Però l’important no és triomfar, el triomf està a ser còmic, no a rebentar els platós de televisió. Ser còmic és una sort molt gran. I un ha de fer allò en què creu. Hi ha gent que treballa per a minories, però en la comèdia també n’hi ha que treballen per a tothom i crec que és un error, perquè fan la feina des del punt de vista de l’espectador, del públic, mai des del punt de vista de la creació, de l’artista.
La creació va molt lligada a l’art de la comèdia. ¿Per què Chiquito de la Calzada va ser tan bo? Perquè ningú feia allò, la seva manera de fer comèdia.
Perquè es va saber distingir, ser original.
Exacte, et pot agradar més o menys, però era la seva fórmula. Era innat, en el seu cas. Després hi ha els creadors, els que fan comèdia de primera divisió, en el sentit de creure que els seus mecanismes estan per sobre dels mecanismes més populars.
I a la master class d’avui, ¿els explicarà tot això o serà un taller de monòlegs?
No cal que portin el xandall! Jo sóc un entusiasta dels mecanismes de la comèdia i, com que vinc del món del clown i del teatre, explicaré les diferències de l’standard comedy, que molt sovint es confon amb explicar acudits, posar-se una perruca per disfressar-se de dona, passar-se mitja actuació tocant la guitarra o fer un truc de màgia als espectadors...
L’estàndard pur és el que és difícil. No perquè no sàpiga fer imitacions, vestir-me de dona o tocar la guitarra, sinó perquè estem eliminat la puresa, allò que et diferencia del teatre. Educar el públic és complicat. Hi ha gent que acostuma a usar tots els recursos per fer riure i per això s’acostuma a confondre. I no només es confonen els espectadors, també ho fan els professionals.
¿És més difícil fer riure els nens o els adults?
Segurament els grans, perquè et jutgen més. Seria maquíssim que en lloc de jutjar-te gaudissin. Els adults estan contaminats. Hi ha una frase feta que diu: L’humor només ofen a qui no en té. La comèdia hauria de ser lliure. De vegades, quan un està parlant més d’una hora ha de vigilar molt allò què dirà perquè la gent té la pell molt fina. Hi ha coses que no pots dir per no ofendre, i estem parlant de comèdia. I la comèdia hauria de ser lliure! Els adults tenen prejudicis i n’hi ha que, fins i tot, marxen de la sala.
Però, ¿es pot fer humor de tot? ¿No hi ha un límit?
Jo crec que s’ha de fer humor de tot. Però nosaltres [els monologuistes] tenim un tauler de jocs. No podem pretendre canviar totes les normes establertes, hem de jugar-hi i ser-ne molt conscients. Sí que sóc partidari que l’humor sigui lliure i que no hi hagi límits, però hem de ser conscients del tauler en què juguem i, malauradament, hem de pagar aquest impost.
Per exemple, a Andorra no puc fer un gag dels portuguesos, perquè pot arribar a ofendre.
O anar a Ceuta i fer un gag sobre els musulmans. Un ha de saber on va.
Diu que és una persona seriosa. ¿Què el fa riure, a vostè?
No acostumo a riure gaire, de veritat. Em costa molt. Però sóc un ionqui dels mecanismes de la comèdia i sempre n’estic llegint. Gaudeixo molt amb Louis de Funès, i Peter Sellers i La pantera rosa. Gaudeixo amb les actuacions dels amics i companys. Fa poc li vaig dir al Dani Rovira que havia gaudit molt veient-lo, però no vol dir que em faci riure. Poques vegades algú m’enganxa. M’encantaria riure, però no puc. Ni fumant porros ric!
Doncs aquesta nit sí que provocarà més d’una rialla.
Quan jo gaudeixo tothom gaudeix. Si el de dalt de l’escenari té dubtes és quan no es produeix la connexió necessària amb el públic.
|
Please wait...
RSS dels comentaris
