Ara ja sabem quant costa un migrant. 20.000 euros diuen a la Unió Europea, o això és el que es farà pagar als països que no els vulguin acollir. “Doncs si que els surt barat”, diu el Jaumet. I jo, tonta de mi, em dic per dintre que la vida humana no té preu, que no val diners per adquirir-la, raonaments que no són meus, no, són de fa milers d’anys i els recull el text bíblic. Crec que ja els he fet servir en altres ocasions, però no em puc resistir de tornar-hi perquè van com anell al dit.
Quant val una vida humana? A quin preu de sortida la podríem subhastar? I fins a quants diners estaríem disposats a oferir? I amb quins criteris? Si és dels meus o no, si respon als meus cànons de bellesa, si parlem la mateixa llengua, si em cau bé, si el conec molt, si m’afalaga o no, si estaria disposat al que fos per mi, si no li fan pudor els peus, si...
Noia, si que t’has despertat avui transcendental! De tant en tant em passa, quan sento tantes paraules inútils juntes que no porten enlloc i que, a més, cosifiquen les persones. És com si haguéssim tornat a l’època de l’esclavitud. Serà que l’antic imperi romà encara ens corre per les venes i de tant en tant repunta en la història.
Mentre pensem en l’altre com quelcom a posseir, que es compra i es ven, anem malament. I si pensem que això no va amb nosaltres perquè està lluny o perquè estem protegits pel nostre sistema prou restrictiu d’accés que facilita que qui no ens convé el posem de patitas a la frontera i el problema ja s’ha acabat, anem molt equivocats. I qui pensi que nosaltres som els bons i llestos, la resta els dolents i els que no saben, també. I tu? Jo puc ser la primera equivocada i il·lusa i somiatruites. Ho accepto, però amb ànima, espero, o si ho preferiu, amb un no-sé-què que fa pensar.