40 mil·límetres

El desastre va arribar, com ho sol fer, un divendres a la tarda. Es va embussar la pica de la cuina. Ja està, vàrem pensar, tot el cap de setmana sense poder fer anar la cuina, ni el moulinex ni el rentaplats... Tots aquests invents del segle XX que han de reduir la càrrega de feina de casa però que necessiten alguns serveis per funcionar: electricitat, aigua, i també desaigüe. Prou que s’ha de rentar, havent fet servir els estris. ¿Oi que sí?

Per sort, va venir el professional prou ràpidament. No està gens malament, per un divendres a la tarda. I ens ho va arreglar. Només que, amb els cops de pistola d’aire, va fer saltar el tap d’allà on havíem tingut el rentaplats. El seu desaigüe havia estat condemnat –amb un raig de poliuretà, evidentment–. El tap –feblement enganxat– havia saltat, és clar. I aquell desaigüe es trobava darrere del fons de fusta del nou moble de cuina, lloc on era impossible arribar, com havia de ser en bona aplicació de la llei de Murphy. En tenen, de coses per respondre, aquest senyor i la seva llei!

Havent fet les constatacions amb el professional, ell va marxar. És normal, la seva feina és fer de lampista, no de fuster. Ho entenc. Prou que va fer venint, i ràpidament, quan li ho vàrem demanar. Cap queixa. Però allà em vaig trobar amb un desaigüe que calia tapar, si no volia veure totes les aigües brutes de la cuina espargides per terra. Calia prendre mesures.

Primer, un cop de telèfon al cunyat, que de seguida va accedir a deixar-nos la broca corona per fer un forat al fons del moble. ¿Doncs sabeu què? Vaig encertar el forat a la primera. Exactament al bon lloc, davant d’allà on el desaigüe mal tapat sortia entre les rajoles. De moment, estava ben orgullós de mi mateix i com progressava la cosa. Era un tub de PVC gris d’allò més normal, amb diàmetre exterior de 40 mil·límetres i interior de... Bé, tant s’hi val. Era un tub d’aquells doblats, així que deixem córrer l’interior, no hi entraria cap tap.

El meu goig va disminuir bastant a la primera ferreteria. Evidentment, tancada en un matí de dissabte. En aquesta època post-crisi, ja no hi ha gent fent obres suplementàries els dissabtes al matí per guanyar-se un sobresou. I així, totes. A tot Andorra, ningú que tingués obert tenia taps de 40 mil·límetres de PVC per vendre’m. Dels que no tenien obert, no en parlo. Això sí, de canells de metall i els seus aplics de bronze, tants com volgués. És clar, allò és el que es fa servir a la part noble de la feina: adduir l’aigua. La part més servil, al costat claveguera, no està tan ben servida.

Dos dies sense fer anar la cuina per culpa d’una peça que vaig aconseguir dilluns al matí pel mòdic preu de 80 cèntims. Habitants d’Escaldes, teniu tota la meva simpatia pels fets recents. Però hi ha una cosa pitjor que no tenir aigua: és no tenir desaigüe.