Diumenge vaig anar a Escaldes-Engordany, bé, de fet vaig anar a Engordany o a tocar d’Engordany, no sé ben bé on és la frontera, però és per allà a la vora segur. Vaig anar a l’antic Hotel Valira, actual Museu Carmen Thyssen Andorra a acomiadar-me de Khrôma, l’univers emocional del color, la darrera exposició que ens ha ofert l’esmentat museu i que ha estat exposada tot l’any 2023. Vaig voler-hi anar per tancar el que ha estat una experiència súper bona i enriquidora per a mi. 

Per als que no ho sapigueu, us en faré cinc cèntims.

Va ser l’estiu de l’any 2022 quan el Guillermo Cervera, comissari de l’exposició, i la Teresa Areny i l’Albert Gumí, com a responsables de la Fundació ONCA, que és qui s’encarrega de fer el discurs musical de les exposicions del Thyssen, em van encomanar una banda sonora per a l’exposició que estaven preparant. Quina cosa més estranya, fer música per a quadres. Fins aleshores la col·laboració entre la FONCA i el MCTA, havia consistit que un músic o un especialista musical triés peces ja existents per acompanyar les obres a través de les audioguies, una idea genial que amb la sensibilitat del museu va fer que les escoltes de les audioguies tinguessin una qualitat sonora excepcional. Aquesta vegada, però, no volien que jo triés la música per a l’exposició, sinó que la composés. Inconscient de mena com soc, vaig acceptar immediatament –la meva autobiografia, si mai l’escric, s’haurà de dir L’art de no saber dir que no– i sort que vaig acceptar. Quina feina més agraïda, i quantes coses agradables i interessants ha comportat.

Una altra trobada, aquesta vegada només amb el Guille, va servir per mostrar-me unes miniatures de les obres, en un pdf, on a més hi havia les descripcions i els textos que dirien les veus en off a l’audioguia. L’exposició es dividia en sis estances amb preeminència d’un color en cada una d’elles. Amb aquest material a meu poder em vaig posar mans a l’obra.

A la tardor entregava sis peces instrumentals, Foscor, Blau, Roig, Verd, Taronja i Urbana, una per a cada estança i 35 petits muntatges per cada quadre de l’exposició. Una feina dura, però satisfactòria. No sabia quina seria la reacció a l’altre costat, però no va poder ser millor: l’Albert Gumí va proposar que se n’edités el CD perquè la gent pogués endur-se la banda sonora a casa, i així ho vam fer. El meu primer disc en solitari.

Altres experiències que han vingut derivades han estat igualment satisfactòries, com les conferències que he fet al museu i al CAEE explicant el procés creatiu de la banda sonora i el concert immersiu amb quatre músics excepcionals i un equip tècnic de primera línia en el marc del Festival de Jazz d’Escaldes-Engordany.

Si aquell dia d’estiu del 2022 hagués dit que no, m’hauria perdut un dels millors anys de la meva vida com a músic.