Malauradament, el nom d’Akira Toriyama no despertarà d’entrada gaires ecos en el record de la majoria dels meus distingits lectors. Ara bé, si us afegeixo que es tracta ni més ni menys que de l’autor del manga Dragon Ball Z, sens dubte la cosa canviarà. Aquesta sèrie de dibuixos animats va fer furor en una bona part del món, i també a casa nostra. De fet, estic ben segur que molta gent de la meva generació o fins i tot de més joves hauran passat tardes senceres després de l’escola mirant els seus episodis a la TV3.

Em pregunto quants d’aquests joves coneixen la font original que va inspirar la creació del manga. És un relat clàssic xinès –ja prou mitificat des del seu origen– que concerneix un semidéu amb cos de mico que va contestar malament a un parell de savis. Per castigar-lo, aquest antiheroi és obligat a seguir i a defensar un monjo budista que fa un pelegrinatge per buscar textos sagrats a l’Índia. Hi haureu reconegut el personatge de Goku.

En realitat, el món virtual que va arribar a teixir Toriyama és volgudament absurd i excessiu en les seves manifestacions. No hi ha cap voluntat de tenir una coherència ni entre els noms dels personatges –abunden les referències tant als textos literaris clàssics xinesos, com també a noms derivats de paraules corrents en anglès o en llengua italiana– ni tampoc en les seves accions. En això, l’autor juga amb la connivència del lector. Aquest sap que hi haurà uns codis de conducta. Com en els westerns, hi haurà els personatges bons i també els dolents. A principis de cada episodi, es produirà una situació de crisi en què els bons hi perdran plomes. Després, tindrem unes quantes confrontacions amb força violència gratuïta i efectes sonors abundants. A finals de l’episodi, els bons hauran guanyat. Possiblement tindrem dret a una lliçó moral que resumeix tot el fragment i, com qui no vol la cosa, deixa la porta oberta per la pròxima entrega. 

Tothom sap que es tracta d’un relat fapicat de manera gairebé mecànica. El seu atractiu no és, doncs, el de ser una opa mestra d’una qualitat superior. Al contrari, les seves pretensions són de donar un moment de respir a un lector perquè, una vegada a la setmana, es pugui escapar per un temps del món real amb les seves exigències de racionalitat i rigor. Possiblement no seria forassenyat pensar que el fet que aquest tipus de manga hagi sorgit precisament en una societat força estricta i rigorosa com va ser la japonesa durant els anys 70 i 80 no és en absolut casualitat.

Una altra reflexió paral·lela seria si va agradar tant a Andorra i a Catalunya per aquestes mateixes raons, o per d’altres. Personalment, diria que hi havia ja en aquella època una inquietud i una necessitat per moltes persones de conèixer més coses sope altres regions del món. En part, Dragonball Z servia per opir una porta cap a un dels aspectes paradoxalment més propers d’una societat japonesa que a vegades pot semblar culturalment reservada per un europeu.

Toriyama ens va deixar enguany, amb una edat de tan sols 68 anys. Deixa com a llegat universal no només Dragon Ball, Dragon Ball Z i altres mangues derivats, sinó també el conegudíssim –però diversament apreciat– Dr. Slump. Com havia arribat a confessar públicament el mateix autor, no tenia cap explicació de per què la seva creació va agafar el relleu cultural que va fer, i encara menys a països allunyats de la cultura japonesa. Sembla que originalment tenia tan sols la pretensió d’escriure un relat dirigit al seu públic més proper, especialment els nois. Jugava amb aquest registre, amb alguns elements culturals que presos a fora del seu context podrien sorprendre o àdhuc ofendre: un excés de violència o alguna escena de nus –que després serien censurades– en formarien part. De la mateixa manera, l’obsessió lasciva i gairebé malaltissa d’algun personatge  pel cos femení o per les calces pot molestar en la nostra època.

Tot i això, sens dubte, podem recordar d’aquest gran creador visual pels ponts que va teixir entre societats molt llunyanes tan geogràficament com culturalment.