He de reconèixer que no vaig gaire al teatre. M’ho mig recriminava l’altre dia un bon amic, i jo li ho acceptava; quan hi vaig m’agrada, em sento intel·lectualment bé, i si l’obra és bona, doncs millor.
Un parell d’amics meus han estat implicats en la darrera producció de l’Escena Nacional d’Andorra, l’obra de Max Frisch, Andorra.
Vaig anar-hi aquest dissabte i l’obra no va d’Andorra, com ja havia llegit en diversos mitjans, l’Andorra de l’obra és un concepte –no l’Andorra de les obres, que aquesta sí que seria la nostra– l’Andorra de l’obra de teatre ve a representar una societat tancada i malpensada com ho podia haver estat la Suïssa de l’autor, que sembla que no es va atrevir a assenyalar els seus conciutadans, que no queden gaire ben parats en aquest text publicat l’any 1961 i als països de parla alemanya s’ha convertit en un clàssic, inclòs fins i tot en el pla educatiu. És cert que l’argument et porta a l’Alemanya o la Suïssa durant el temps del nazisme, i a l’antisemitisme, però és clarament exportable a d’altres parts del món i a d’altres intoleràncies ètniques.
No us desvelaré res de l’argument perquè sembla que hi ha la intenció de portar-la al nostre país, fet que seria tot un detall tractant-se d’una coproducció andorranocatalana, però sí que us diré que em va agradar molt, espero que accepteu l’opinió absolutament esbiaixada per la implicació emocional que m’uneix amb algun element de l’obra. Em va agradar veure la Marta Pelegrina defensant de manera brillant el seu personatge en un escenari de veritat, després de veure-la diverses vegades a Andorra en els espectacles de final de curs de l’Animal o en els musicals que l’Espai de Música fem conjuntament amb l’Animal i Líquid Dansa a l’Auditori Claror de Sant Julià. Em va agradar el meu amic Roger Casamajor donant-ho tot a l’escenari just l’endemà que li havien concedit el premi Feroz al millor actor per La Mesias, segon guardó que recull després del Forqué de fa tot just unes setmanes. El vaig veure en la seva plenitud, fent un paperàs, madur com l’he vist en les darreres produccions que li he pogut veure. També em va agradar el meu altre amic de sempre, el Lluís Cartes, que amb la seva tendència a assolir allò que li demanen, ha escrit una banda sonora deliciosa, pràcticament un disseny sonor que acarona les escenes i les emfatitza quan convé. Us he avisat, us he dit que no seria imparcial.
Però tenint en compte els gairebé cinc minuts d’aplaudiments al final de l’obra us puc dir que a la resta de la gent que va anar a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya, sembla que també els va agradar.
Espero que l’obra arribi a algun teatre andorrà perquè la gent que no hagi pogut anar a Barcelona a veure-la, en tingui l’oportunitat.