Tot l’aforament complet. El refugi del Comapedrosa esdevé novament l’escenari d’una trobada dels moviments artístics de més actualitat a Andorra. Cita multidisciplinària en què convergeixen videoart, música, poesia... i la natura com a marc i, per què no, leitmotiv de la creació. Jo hi seré de cos absent, però reconec que iniciatives com aquesta encoratgen a creure en el desenvolupament de la cultura local i generen esperança en el futur.
Amb la mateixa intensitat celebro el trasllat d’aquesta iniciativa, en una segona fase de la cita, al centre urbà amb l’exposició de les obres presentades al capdamunt de les muntanyes a la galeria Pilar Riberaygua. Un dels llasts que arrossega l’art contemporani és la distància amb el gran públic. L’acostament des del cim fins a la ciutat resulta d’allò més metafòric.
Una de les accions per aproximar els llenguatges artístics actuals a un nombre major de públic és fer accessibles els seus continguts. No parlo de rebaixar qualitat ni aspiracions, però sí de creure que molts poden gaudir-lo més enllà de la pertinença a cercles erudits. No és freqüent que es posi en dubte la capacitat general d’entendre l’art clàssic, tot i que sabem que per interpretar-lo profundament és necessari tenir coneixements de religió, mitologia, història i història de l’art, així com gaudir de sensibilitat i ment oberta. No és així amb l’art actual.
L’art contemporani ha d’arribar a un ampli ventall de públic però sense caure en discursos ingenus i triomfalistes. No interessarà mai a tothom. Ni les obres que es presenten a la biennal veneciana seran visitades per tots els ciutadans i tampoc el fanzín Manual Indigest serà mai un best-seller al país, però no per això deixen de ser interessants, amb un potencial transformador extraordinari.
El desig és segurament la clau per obrir les portes de l’art al màxim de públic. L’art és un fenomen que no sorgeix d’una necessitat pragmàtica sinó de l’essència humana, i per tant és el desig el que motiva l’acostament. Desitjar tenir quelcom que interrogui els temps que corren, que serveixi de mirall per conèixer-nos i d’altaveu de comunitats i col·lectius. Tenir el desig quasi eròtic de voler pensar i que ens sacsegi les conviccions.
Es fa necessari per tant estimular la seva comprensió per provocar el desig d’integrar-lo a les nostres vides. Educar en els llenguatges artístics contemporanis des de la infància i no espetegar-hi quan ja s’ha forjat una concepció clàssica de l’art. Ampliar circuits i no tancar l’art als museus. I sobretot no oblidar mai que, tot i que l’art ens eleva a les més altes cotes de la humanitat, és en l’ànima dels pobles on neix.