Situar l’accés a l’habitatge al centre de les nostres polítiques era el primer capítol i el més extens del programa electoral amb el qual ens vam presentar a les eleccions, plenament conscients que aquesta problemàtica no responia als mateixos paràmetres que les crisis anteriors i no seria una situació conjuntural, sinó que havia vingut per quedar-se.
La prompta recuperació de l’economia andorrana després de la pandèmia de la Covid-19, amb un consegüent increment demogràfic, l’augment de la inversió estrangera focalitzada en el sector immobiliari i el fet de ser un país amb un gran atractiu turístic i amb una forta presència d’habitatges d’ús turístic, són alguns dels elements que han contribuït a crear un escenari en què el preu de l’habitatge s’ha encarit, i ho ha fet de forma molt significativa.
Un fenomen que no és exclusiu d’Andorra i que també afectat les principals capitals europees, amb un impacte directe en la vida dels seus residents. Sigui com sigui, no ens podem escudar en la no exclusivitat d’aquesta crisi i en el nostre cas, si és possible, té un impacte més sever per raons eminentment demogràfiques i territorials. Amb tot, sí que ens podem emmirallar en les millors pràctiques que segueixen els països del nostre entorn per atendre de forma integral els problemes estructurals de l’habitatge, ja sigui a curt, mitjà o llarg termini, i fer-ho des del pragmatisme, la ponderació i l’equilibri.
Des de la legislatura passada, el Govern ha impulsat mesures de protecció, com el sistema de pròrrogues dels contractes d’arrendament, i de foment, gràcies a la inversió pública més elevada de la història en matèria d’habitatge, que permetrà disposar a finals d’aquesta legislatura d’un parc públic de més de 500 pisos. Però és evident que les mesures de foment del parc públic no són immediates ni poden ser les úniques perquè les polítiques d’habitatge, com ja hem comprovat, no poden concebre’s de manera aïllada, sinó que s’han de concebre de forma entrellaçada amb altres qüestions com l’urbanisme, el turisme, les polítiques econòmiques, les polítiques de mobilitat, les polítiques mediambientals i les polítiques socials. Tot gravita al voltant de l’Andorra que volem, cap a on volem avançar: cap a un model que es basa en un creixement desmesurat i amb un consum cada vegada més gran de recursos naturals? O cap a un model de creixement responsable que garanteixi a la vegada la sostenibilitat dels sectors econòmics tradicionals, però que aposti també per un model més just que generi més ocupació de qualitat?
Les mesures que vam presentar a principis d’aquest mes d’abril, que quedaran englobades en un projecte de llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge, persegueixen clarament la segona opció: fer compatible la pervivència dels dos principals sectors econòmics, com són el turisme i la construcció, amb un creixement demogràfic i territorial molt més harmònic i equilibrat que respecti el medi ambient i el dret a l’habitatge. I per fer-ho hem pres decisions deliberades i que han causat confusió sobre l’abast de la propietat privada, sobre les facultats i els drets dels titulars. Però és un debat necessari per informar degudament que la cessió de pisos buits es farà amb un sistema de garanties prou sòlid perquè no es pugui parlar ni de requisició ni d’expropiació, ni de cap dels conceptes que s’han emprat aquests darrers dies. No es tracta de subvertir l’asimetria de forces entre propietaris i no propietaris, es tracta de cercar la funció social que també té la propietat privada.
Aquestes setmanes seran cabdals per millorar i enriquir totes les propostes que estem disposats a tirar endavant en benefici de l’interès comú per solucionar el problema de l’habitatge, perquè la inacció comporta riscos més grans que l’esforç per emprendre els canvis necessaris que ens facin avançar cap a un creixement més sostenible i el dret a l’habitatge.