En el moment en què apareix la paraula escrita, s’inicia un viatge de la literatura oral cap a la lletra llegida. Un apassionant recorregut que va fer que l’experiència d’intercanvi d’històries passés de ser un moment col·lectiu, a ser un exercici individual i sovint solitari. Vam deixar d’escoltar els rapsodes a la plaça per tancar-nos a casa a inclinar la mirada davant d’un llibre.
Tanmateix, aquest episodi en la història de les lletres mai no ha impedit que, tot i estar en soledat davant d’un llibre, la persona lectora no estigués profundament connectada amb altres. Per començar amb l’autor o autora. El vincle que s’estableix amb la persona emissora del relat, és íntim i profund. Permetem que entrin en el camp dels nostres somnis i de les nostres dèries, de la nostra ideologia, de les nostres conviccions i dels nostres dubtes. Obrim la ment a les sensacions que han creat per a nosaltres arribant a tenir una relació que frega en ocasions l’erotisme.
Però si el text ens connecta amb l’autoria, el relat en si ens enllaça amb el món. O si més no amb una manera de mirar-lo. L’experiència solitària de la lectura pot ser un mecanisme d’evasió de l’ara i aquí, però aquesta pròpia via evasiva esdevé un procés de reflexió sobre el lloc on vivim i les regles que el regeixen. Desconnectar per reconnectar críticament. Estar sola per envoltar-se del món.
Aquest és un dels poders de la literatura, però és extensible a la resta de les arts. Contemplar una obra d’art és un acte individual, i més ara que malauradament només ho podem fer virtualment, però que ens connecta amb l’univers, i per reducció, amb l’altre. Un viatge a les idees que ens genera o als sentiments que ens provoca que ens enllaça amb la humanitat que li dona sentit i valor. Per admirar-la o qüestionar-la, l’obra d’art ens col·loca en un lloc dins la societat.
Pensem-ho durant aquest Sant Jordi confinat. Agafem un llibre i llegim-lo conscients del valor que suposa aquest gest, i gaudim de la potència col·lectiva que té. De la mateixa manera com el cinema ens ha fet més lleugera la clausura, o com la música ens ha alegrat la vida en el petit univers limitat pels metres quadrat de cada casa. I sobretot, recordem-ho quan la tempesta passi i tornem al mantra capitalista que la cultura és un simple entreteniment no essencial.