Dir la veritat fa mal

¿Què hi ha de les mentides piadoses o les mitges veritats en casos d’extrema necessitat? Per exemple: estalviar el sofriment o retardar-lo perquè una persona no es quedi feta pols o per no fer mal a persones amb una sensibilitat fora del que és normal. Això en la vida quotidiana. Però en l’àmbit professional, ¿com ho fas quan has de donar una mala notícia a un treballador, per exemple? Li dius la veritat o la mentida primer.

Conrea la confiança en les teves relacions, perquè és una de les coses grans de la teva vida sense fer absolutament res; cometre errors és una part essencial de cara al futur, el bé del nostre ego, però de vegades és millor dir la veritat.

A cap persona li agrada cometre errors, però quan els comets n’has d’aprendre correctament i adonar-te que els errors formen part essencial de la superació personal; no has de sentir-te aclaparat per la culpa i el penediment, i has de pensar en com en pots aprendre.

Segur que pots ser massa autocrític. És quan t’adones que el teu comportament podria haver estat millor del que ha estat, però el que és veritablement important és aprendre dels errors i que pots millorar la propera vegada.

No hi ha res de més relaxant, que més pau interior proporcioni, que dir en tot moment el que se sent. Però és clar, en aquesta societat cal dir el que convé, el que agradarà a l’altre. Però ¿què és el que agradarà a l’altre? ¿La teva mentida piadosa o la teva veritat? Jo no en tinc dubtes: la veritat. Amb educació, d’acord. Amb tacte, d’acord, però la veritat.

Dir el que un pensa no és un defecte ni és una qualitat. És simplement el que és correcte. No dir la veritat és enganyar l’altre i enganyar-nos a nosaltres mateixos. Dir una cosa que no sents, per agradar, és mentir. I aquesta mentida o aquesta “realitat que no és” pot anar perpetuant-se fins que un no sap com sortir-ne. Davant preguntes indiscretes o difícils de contestar, sempre podem abstenir-nos de respondre. Però no hauríem de mentir. Si algú et va mentir en una ocasió i te’n vas adonar, després no saps quantes altres vegades ho farà, i llavors es perd la confiança. Si un diu la veritat, sempre se sentirà en pau. Ningú vindrà a dir-te què vas dir o vas deixar de dir. Només vas dir la veritat, agradés o no.

La sinceritat, l’honestedat, la naturalitat són els adorns més bells de la personalitat. Ningú ens podrà retreure que diguem el que sentim. Els sentiments se senten, no es controlen. Són els que són. Hi són. La teva opinió és la que és. Si te la demanen, la donaràs. Si ets sincer, honest, natural, confiaran en tu. Tu confiaràs en els altres. Gaudiràs de la pau. Pau per poder viure feliç.

Per un error comès m’ho vaig proposar i vaig començar a dir la veritat. Des d’aquell dia tota la meva vida va canviar. Dir el que penses o el que sents no et fa vulnerable davant ningú, només et fa autèntic amb tu i davant dels altres. No conec una sensació més horrible que la por, ni el dolor és tan lleig; la por ni tan sols és una cosa física i per tant és absurda. Afrontar la por de dir la veritat és el millor que una persona pot fer per alliberar-se. En fi, mentir i dir a algú el que vol sentir et converteix en la persona que volen que siguis, però dir la veritat et deixa la consciència tranquil·la i la teva consciència és el que realment ets.

Penso que dir la veritat t’allibera i al mateix temps et fa responsable del que dius. És a dir, que un s’arrisca que hi hagi certes conseqüències quan diu la veritat, i precisament en això consisteix la valentia. Els que van amb la veritat per davant són uns valents.

No estem acostumats a encaixar la veritat, preferim que ens menteixin. ¿Això ens fa més feliços?