El poble de Sant Llorenç de Montgai es troba a uns sis quilòmetres al nord de Gerb, Segre amunt, a la riba dreta del riu. El castell, amb el que resta del de Llorenç Vell, s’emplaça al capdamunt d’un solà tossal, de 494 metres d’altitud. Hi podem accedir només a peu per una pista, amb bona intenció barrada, des de l’estació del tren, o bé per un pendent corriol que surt del mateix indret. Després d’uns cinquanta minuts de camí per un paratge dominat pels matolls i les feixes ermes arribarem al capdamunt de la serra. Del castell no es conserven més que un conjunt de paraments. Els més notables es troben damunt d’un espadat accessible des de l’ermita, abans església castral de Santa Maria del Castell, vinculada d’antic a la comunitat de Santa Maria de Solsona, que durant anys tingué el patrocini dels comtes d’Urgell.

Llorenç, que fa al·lusió al mot àrab Lurinis, era un estratègic hisn que no fou conquerit fins a l’any 1116, conjuntament amb Os de Balaguer i Castelló de Farfanya, uns quants anys després de la conquesta de Balaguer, l’any 1106, que com bé sabem, fou liderada pel noble castellà Pedro Ansúrez, avi matern del petit Ermengol VI, que actuava com el seu tutor. Imaginem-nos per un moment com devia ser la vida en aquell indret, darrer reducte musulmà de la contrada, per part dels seus habitants: pràcticament tota la vista més propera, la del Segre, estava dominada pels comtes d’Urgell. Només un camí que feia marrada i que devia evitar el territori comtal enllaçava Llorenç per la muntanya amb Os i Castelló, des d’on es podia anar cap a Lleida sense passar per Balaguer.

La situació altiva i roquera de la fortalesa devien permetre’n una bona defensa i també un control visual de tota la regió. Per aquests motius els andalusins la retingueren força temps. En primer terme veiem l’horta travessada pel riu Segre, barrat pel pantà de Sant Llorenç i per la presa del canal de Balaguer. Cap al sud, cap avall, es veu Gerb i Balaguer, empetitits per la poca altitud respecte a Llorenç. Si la visibilitat ho permet, cap a l’horitzó, hi trobarem una minúscula silueta de la Seu de Lleida. Si torcem el cap en direcció est, resseguint la vista cap amunt de la rocosa vall, a la cua del pantà, veurem Camarasa. Just al davant del castell, a l’altra riba del riu Segre, a la riba esquerra, damunt del pantà, hi ha la serra de Monteró, amb les restes del castelló andalusí de Gelis i els paraments de la fortalesa romana d’època republicana, que resten amagats al darrere. Si tenim la sort de portar prismàtics i afinem l’orientació, podrem identificar el pilar d’Almenara, fortalesa que domina bona part de l’antic Mascançà, l’actual pla d’Urgell.

Com hem pogut comprovar, Llorenç fou sense cap mena de dubte la darrera fortalesa, títol que mereix ostentar per la seva situació, defensa i si em permeteu, valentia (i resistència) dels seus habitants.