Potser no soc objectiu del tot quan parlo del nostre estimat país, doncs el patriotisme –que no el nacionalisme– et fa veure les coses amb ulls de poeta... Amb raó deia el nostre coprícep francès Charles de Gaulle que patriotisme és quan l’amor pel teu poble és el primer; nacionalisme, quan l’odi pels altres és el primer.
I és que Andorra, vista amb passió o sense ella, sempre ha captivat artistes i poetes que han volgut immortalitzar el seu pas per aquesta terra de pau secular en llenços o en llibres. De molts d’ells n’he parlat força, però avui és el torn d’un poeta barceloní distingit amb la Creu de Sant Jordi que, a banda de ser Mestre en Gai Saber, va ser guardonat amb el Premi Fastenrath o amb la Beca Guggenheim entre molt altres.
Es tracta d’Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982), nomenat l’any 1969 catedràtic de poesia hispanoamericana a la Universitat de Maryland (USA). Bartra va arribar al nostre petit país amb la seva estimada Anna Murià –a qui va conéixer a Roissy-en-Brie– de la mà del poeta i traductor estatunitenc Sam Abrams l’any 1976. I es va enamorar, com no podria ser d’una altra manera, d’aquelles “altes prades de silenci i esquella on la gent canviava el ferro per la sal, on les rústiques verges de cares camperoles pasturaven, immòbils, les remors dels bedolls”.
El següent viatge que féu a Andorra Agustí Bartra amb Anna Murià va conèixer Antoni Morell, i de la seva amistat en va sortir l’epíleg de la primera novela de Morell Set lletanies de mort (1981). Com se’t troba a faltar, Antoni, estimat amic!
L’any 1981 van passar dos mesos sencers a Arinsal, l’últim estiu feliç com recordava sempre Anna Murià, també escriptora i Creu de Sant Jordi com el seu marit, a més de gran amiga de Mercè Rodoreda... Fruit d’aquesta estada, Bartra va escriure el celebèrrim Haikús d’Arinsal, obra guardonada l’any 1982 amb el Premi de la Crítica de poesia catalana i darrera obra publicada en vida pel poeta: “Riu riu rialla, / Arinsal de l’altura / que baixa i canta”.
Avui a Arinsal es pot veure un monòlit amb un baix relleu del rostre del poeta amb la inscripció d’un haiku que el Govern d’Òscar Ribas va encarregar a l’escultor italià Giuseppe Teruggi en homenatge al poeta que s’enamorà d’Andorra. Però a Bartra Sant Julià de Lòria també el va captivar i va dedicar-li la seva obra Estances de Lòria: “Jo sé d’una muntanya que té el cor d’alimària / i una falda on pasturen els resistents ramats. / Tots els teus cims escolten els nocturns litorals / i dins el meu cor sonen engarlandats timbals”.
La poesia de Bartra, inspirada en bona part en la tradició èpica whitmaniana i reconeguda arreu del món, va voler deixar constància de l’empremta que el nostre país va deixar en el seu cor. Després de llegir els seus versos encara ens fa estimar més el nostre país. I és que com deia el malaguanyat actor italià Massimo Troisi, “la poesia no és de qui l’escriu, sinó de qui la necessita.”