El túnel al final de la llum

Dalí deia, en una entrevista amb Joaquín Soler Serrano, que si hagués estat menys intel·ligent hauria pintat molt millor. Això –no ser gaire llest– és l’únic que tinc en comú amb el geni de Figueres: deu ser per això que em dedico a les humanitats i que sempre m’encanto buscant patrons regulars al revestiment d’estuc de les parets.

Si el cosmos hagués estat més generós amb mi m’hauria aplicat en quefers veritablement seriosos, i potser seria membre de l’equip d’investigadors hongaresos liderats per Attila Krasznahorkay, que el 2015 va descobrir una partícula –el bosó X protofòbic– desconeguda fins ara. La troballa apuntaria a l’existència d’una nova força que governa els fenòmens que ocorren a l’univers, que se sumaria a la gravetat, l’electromagnetisme, la força nuclear forta i la feble. Si es confirmés, la descoberta tindria tal magnitud que podria fer plorar d’emoció els darrers guanyadors del Nobel de física. No va ser, però, fins al mes d’agost d’enguany que l’afer va prendre una certa dimensió, a partir que científics americans proclamessin tenir evidències sòlides respecte d’això (als hongaresos, ja ho veieu, també els hauria anat millor sent rucs, però ianquis). Tot plegat sembla fonamentar-se en el misteri de la matèria obscura, que podria ser l’integument que explica per què a les galàxies, tot i girar a velocitats esbalaïdores, els astres no surten escopits com unes boles de billar. Aquesta substància misteriosa seria la responsable que la nostra realitat no acabi desballestada com ho faria un cotxe (o un infant de 7 anys fent activitats extraescolars un dia entre setmana) circulant a 3.000 per hora. Tenint en compte que la matèria que ens compon no és més que (aproximadament) el 20% de la massa total de l’univers, la resta se sustentaria, justament, en l’obscuritat, i el cantó tenebrós podria estar trufat de partícules de caràcter divers sobre la naturalesa de les quals no en tenim ni fava. Com que la cosa és fosca com gola de llop, ningú té ben bé clar què es pot trobar, per exemple, a dins d’un forat negre. No hi ha res de clar. O sigui que al final, si havia d’acabar sense tenir ni idea de per què les coses són o semblen ser, ja he fet bé d’estalviar-me la incursió en el sacrificat món de la ciència hardcore i dedicar-me a la collonada aquesta de les lletres.

Per fi entenc per què les coses ens van com ens van. Ens passem la vida envoltats de foscor i governats per forces desconegudes, xocant els uns amb els altres com electrons a les palpentes i fent-nos-hi mal. Ho tenim fotut, si no trobem el fluorescent que tots portem a dins, perquè al final del túnel no hi trobarem més que el bo­só X, cap llum. I, si hi és, és fosca.